El viatge
començava agafant el tren de Tanger – Marrakech, 11 hores llargues de camí,
sort que era nocturn i vam agafar lliteres per anar còmodes. En el viatge
m’acompanyava el meu pare i un amic seu. En entrar al compartiment jo i el meu
pare vàrem conèixer un alemany que visitava el Marroc en bicicleta, també hi
havia una fotògrafa anglesa i de vint-i-pico d’anys, la noia viatjava sola, una
cosa poc comuna en un país tan diferent del seu.
Rapidament em vaig adormir, però havia ficat
el despertador del mòbil just una mica abans de la sortida del sol, per així
poder gaudir d'aquell paisatge tan planer, amb petits turons, i que en
l'horitzó es podia contemplar el Atlas, tot estava vestit de blanc, els raigs
de sol reflectia en la neu. A les 8:10 del matí arribàvem a Marrakech, vam anar
a esmorzar en una cafeteria, un bon entrepà i un te marroquí, per recuperar
forces. Tot seguit vam llogar un 4x4 per agafar camí fins a Imlil, on començava
la ruta a peu. Una carretera estreta i directa que els 60 km de Marrakech a
Imlil es va passar ràpid.
En arribar a
Imlil un guia s’havia apropat per ser el nostre guia, però el camí no tenia
pèrdua i teníem bastant coneixement de la zona, ens va invitar a la seva casa a
dinar dos plats de cuscús, en va costar acabar el primer plat i el segon ni el
vaig olorar, tot això només per menjar-nos el coco però no el vam contractar
però sí que vam llogar algun material seu.
A la
una de la tarda, vam començar a caminar cap al refugi, anàvem molt tard,
ens agafaria la nit durant el camí, però igualment vam continuar, el camí era
molt espectacular, moltes vistes panoràmiques, caminant per un caminet estret
que bordejava una muntanya fins a arribar un poble amb un nom molt però, ens
vam topar molts de grups tornant de l’expedició, ens vam topar amb catalans de
Montmeló, en el poble vam decidir passar la nit allà mateix, ja que encara ens
faltava la meitat i ja era de nit, aquella nit ho vaig passar malament, el
poble eren només 7 cases, i explicaven històries de terror, i més d’un cop m’havien
espantat pel poble durant la nit, la gent es dedica a espantar a la gent que
passa i fer males jugades, aquella nit vaig dormir amb el piolet per si de cas,
no em fiava ni un pèl d’aquella gent.
Al
matí al despertar vam esmorzar i rapidament vam agafar camí cap al refugi, en
aquest tram vam entrar en contacte amb la neu, ens vam equipar els grampons. El
camí era línia recta amb pujada, molt tranquil i res tècnic, en un punt el meu
pare i el seu amic es van parar en una barraca que estava pel camí, per prendre
alguna beguda, jo els vaig abandonar i vaig seguir caminant, no em volia parar
i tenia ganes d'estar sol una mica perdut i anar pensant en coses, anant
solucionen temes, mentalment. Vaig arribar al refugi, ja tenia gana, vaig
esperar que preparessin el dinar i així després explorar una mica la zona. Quan
ja havia dinat, vaig fer un assaig d’intent de pujada al cim Toubkal, per veure
com era el camí i com estava, vaig anar pujant i vaig topar amb un grup de
guies que baixaven un francès en camilla per una pendent molt pronunciada,
estava totalment tapada de dalt a baix amb la manta tèrmica, pensava que estava
morta, però per sort no ho estava. En aquell moment em vaig cagar una mica, em
vaig començar a menjar-me el coco, pensant que també em podria passar qualsevol
cosa, però vaig fer front i vaig continuar endavant, ja era les quatre i mitja
de la tarda, ja era hora de començar a baixar cap al refugi, començava a fer-se
fosc i es notava més el fred, una fred que t’entrava fins als ossos. Baixant em
vaig topar amb un noruec que pujava cap al cim, vaig parlar amb ell una estona
i em va dir que és quedaria a dormir en el cim, per poder contemplar la posta
de sol i la sortida de bon matí, vaig continuar baixant fins que vaig arribar
al refugi.
En arribar
al refugi, tenia gana així que tocava berenar, després vaig anar a la sala
comuna on estaven la majoria de gent allotjada en el refugi, hi havia grupets,
jo sense compassió vaig obrir camí fins a poder seure al costat de la xemeneia
on estaven reunits els guies de la zona, ells van començar a conversar amb mi,
en van explicar coses d'alpinisme, de les muntanyes de l’atles, moltes
curiositats. Un d’ells em va presentar la primera alpinista marroquina en pujar
l’Aconcagua. Després de tant parlar vam anar a sopar, el sopar estava molt
deliciós, vaig ser jo que vaig menjar més en tota la taula, després de
emplenar-me la panxa vaig tornar a seure al costat dels guies, però també vaig
parlar amb altres persones, amb uns catalans concretament de Montmeló. Un dels
guies en què havia parlat més, em va proposar en anar amb ell fins al cim a
primera hora del matí i jo vaig accedir, tot seguit em vaig anar a dormir.
A les
cinc de la matinada sonava el despertador, era hora per prepararem i esmorzar
bé i així a les 6 del matí, començar a pujar. A bon matí hi havia bastant de
fred, però una vegada pujant entrava en calor, encara era fosc, passant els
minuts ja és podia veure amb més claredat el paisatge, en un moment em vaig
girar i vaig poder contemplar com els primers raigs de sol brillaven dalt dels
cims. Érem el primer grup a pujar i de no xulejar també del mes ràpids, en un
punt en què ens vam parar un minut, en un coll és podia veure la punta de la
piràmide de ferro del cim Toubkal, vam seguir fins al cim, i en arribar la cosa
primera que vaig fer va ser tocar la piràmide i deixar el meu nom gravat en
ella. Aquell noruec que em vaig topar el dia abans que volia passar la nit en
el cim, estava allà mateix al costat de la piràmide esmorzant macarrons, em va
donar la mà i a part d’ell el guia també, unes quantes fotos, contemplar
l’enormitat de l’atles, descansar, menjar alguna coseta. Mai oblidaré aquella
satisfacció i explosió de sensacions en pujar el meu primer quatre mil. Ara
tocava baixar, des del cim fins al refugi vam baixar a tota hòstia, diguem que
baixaven corregués, crec jo que el guia em posava a prova la meva capacitat, i
com no li vaig demostrar el meu gran potencial, molts de grups que topàvem
flipaven amb nosaltres, un guia i un noi jove, el més jove que hi havia per
allà, baixar corrents i derrapar, i també lliscant assegut en la pendent i per
frenar utilitzar el piolet perquè d’altra manera no hi havia.
Ara
tocava menjar alguna cosa, recollir les coses i sobretot ensenyar-li i
explicant la aventureta, ja que estava una mica malalt i no va poder
acompanyar-me fins al cim. Tot el camí de regrés va ser tranquil i ràpid, vam
arribar a Imlil al voltant de les 5 de la tarda, just per anar a Marrakech i
agafar el tren per tornar a casa a Tanger.
Ara amb moltes ganes de seguir sumant metres i apuntar cims, mai parar d'explorar i sempre amunt.
Text i fotos: Yasin Khatira
FOTOS
