Dilluns 25 juny: Collada de
Toses – Refugi Cap del Rec (Lles)
Un dia de sol radiant, alguns dubtes sobre com aniran les coses… però se
que estic amb la millor gent amb la que voldria estar fent aquesta aventura: el
meu pare cobrint-nos les esquenes amb tota la logística x 5 persones, en
Toni el company d’aventures perfecte
(quin luxe poder compartir tot això amb ell) i
un grup de 3 nanos amb una motivació que els converteix en un planter
memorable amb una projecció inimaginable pel Illa de Rodes Raid Team, sempre
concentrats, decidits,disfrutant,absorvint conceptes, creixent i creixent…
quina enveja a la seva edat!!!!.
Arribem a Puigcerdà sense problemes i comencem la llarga pujada cap a Guils
de Cerdanya adaptant-nos al sol.
Preciosos prats de gespa a l’estació d’esquí de fons de Guils, trialera
puja i baixa fins al refugi de Malniu i el preciós estany. Baixada rapidíssima
per pista i asfalt fins a Meranges on ens espera l’assistència I on el canvi
d’en Cesc surt volant en un corriol senzillet.
Sort que portem un btt de recanvi. Dinem en una ombra del poble observant
com hi ha gent que fa coses molt estranyes amb el cotxe per tal de no caminar
100 metres per anar al restaurant… l’ésser humà és molt estrany.
Un cop dinats rampon terrible per fer la digestió i l’únic petit error
d’orientació d’en Toni (un petit error paral.lel de 100 metres en 320 kms de
ruta: ojo les orelles!!!!, tot un luxe per qualsevol equip comptar amb un
orientador d’aquest nivell).
Tram supercalurós per pobles penjats a la muntanya: Oden, Talltendre,
collets on hem de portejar la btt. Arribem cansats a Viliella, omplim bidons i
darrer tram de pujada fins a l’estació d’esquí de fons de Lles que inclou un
tram de camp a través i uns 3 kms d’asfalt. Estiraments i neteja i lubricació
de btt: molt important no descuidar això, mai, fonamental.
El responsable del refugi és molt peculiar: a mi em fa una mica de por fins
que no gesticula una mica. En Cesc i jo hem acabat amb el cul encetat i estem
preocupats pels dies futurs: cremeta i aloe vera a fondo, amb carinyo.
Sopem molt bé en el refugi i dormim en la gespa del davant. Hem salvat molt
bé aquest primer dia tot i que estic una mica preocupat per quin és el desgast
real dels companys i com els afectarà als dies següents: preocupació de papa?
Dimarts 26 juny: Refugi Cap del Rec (Lles) – Refugi La Basseta
(Sant Joan de l’Erm)
Ens aixequem i comencem les rutines
d’esmorzar i vestir-nos fins que arriba el senyor forestal per tornar a
mostrar-me la inutilitat de la seva feina
en el s. XXI (que pago amb part dels meus impostos). Un dia escriure una
enciclopèdia sobre la relació entre els forestals i gestors del medi natural i
els que ens dediquem a gaudir-ne profesional i particularment, francament
lamentable.
Sortim del refugi per pujada suau cap al llac de Pollineres i les pistes
d’Aransa, pistes ràpides amb desnivell moderats que ens porten fins a cota
2.100m a l’entrada d’Andorra per Naturlàndia, parada i Tobotronc a saco!!!!!!
Que guai, vaja sorpresón que els hi hem donat als nanos…. Flipa.
Acaba el Tobotronc i iniciem baixadón de 1200m fins a l’aduana d’Andorra
vinguent de la Seu. Baixada controlada i molta calor en arribar al fons de la
vall. Molta calor, molt agobiant al límit pel meu organisme iniciant la pujada
grossa que ens espera per la tarda: hem de remuntar els 1200 que hem baixat.
En Cucu comença a presentar dolors estomacals, ens plantegem que abandoni
l’etapa d’avui però és ell qui té la decisió final. Decideix continuar i
l’equip el recolza com sempre. En Cesc punxa i es queda en Toni amb ell. En
Ferran , en Cucu i jo pujem a ritme conservador. Al cap d’una estona en Toni i
en Cesc ja ens han atrapat (dos màquines!!!) i decideixo que és el moment de
posar un ritme més “normal” i que en Cucu tingui clar quin és el problema. És
una decisió difícil ja que se que es quedarà sol al darrera en la part final de
la pujada però crec que és necessari que sigui conscient de la realitat del
momento i que pensi en el bé del equip.
Tot i deixar-lo endarrera en Cucu aguanta, s’aferra amb una motivació
increïble al grup i iniciem el descens cap a l’ermita de Santa Magdalena.
Em llenço ràpid amb la doble suspensió, tot va bé però en un segon em fico
en una reguera massa estreta, i en un segon haig de decidir si en surto amb una
maniobra molt perillosa, i en un altre segon dubto i em quedo a dins i el disc
xoca amb un roc: es doblega i surto volant fent un front flip perfecte: disc
del davant torçat, una rescadeta, un bon espant (en Toni que ho veu en primer
pla encara s’espanta més). Decideixo que haig de seguir baixant a ritme amb
decisió per no crearme un trauma, el disc em frega però la tàctica surt bé.
Final de la batalleta.
Paratge preciós pels voltants de l’ermita de Santa Magdalena, prats verds
preciosos amb el seu riuet. Darrers 30 minuts d’etapa amb una pujada suau i
constant fins al refugi de Sant Joan de l’Erm, però no ens hem enrecordat de
l’entrepà de la tarda i anem amb molta gana, molta gana. La força de l’equip
ens uneix, ritme de supervivencia i ànims en silenci, amb les mirades.
Finalment arribem al coll i al refugi, saquegem la paradeta de berenar-sopar
que ens ha preparat el gran Lolo. Estiraments, neteja i lubricació de btt i el
nostre assistent ja està arreglant-me el disc de fre: quin luxe.
Exhibició de mecànica de campanya d’en Cesc reconstruint en 15 minuts el
canvi de marxes i la puntera que va
sortir volant a Meranges i que el Lolo ha comprat a Andorra, quin luxe de
mecànic per l’equip. Ja us ho he dit al començament: la tranquilitat i plaer
d’estar envoltat de la millor gent, del millor equip.
Sopem en el refugi, aquest encarregat també és una mica estrany, diferent
que el de Lles, però també estrany.
Dimecres 27 juny: Refugi La Basseta (Sant Joan de l’Erm)
Rutina matinal, ens espera l’etapa reina.
Sortim per pistes còmodes entre boscos molt macos i ens encarem a la
vessant del Pallars Sobirà, iniciem rampes dures fins arribar a l’estació
d’esquí de Portainé. Pugem fins al cim del Pic de l’Orri (2.430m) per pistes
blaves d’esquí que a l’estiu es pugen relativament bé (més bé del que jo
preveia). Hem arribat a cota màxima de la ruta, grans vistes de la Cerdanya.
Descens rapidíssim per pista fins al coll del Cantó, tram d’orientació i
lectura de mapa fins a Guils del Cantó amb un tram camp a través marca de la
casa- Molta calor!!!!!
Repetxò dur al sortir del poble i baixada rapidíssima per pista fins al
poblet de Miravall.
Arribem a “les diagonals de Miravall”, així ho vam batejar per que sabiem
que no ens oblidariem fàcilment. La mare de Déu quines 3 diagonals, quina
calor, esforç màxim, pendent màxima, calor màxima, màxima concentració i
decisió en el que estem fent. En Cucu pateix però s’aferra a l’estela del grup.
Un tram memorable per la seva duresa. Pateixo per la factura que ens passarà en
la resta del dia: sabem que venia un tram de pujada però no esperàvem aquest
mur de 15 minuts a les 2 del migdia.
Seguim baixant per pista i després asfalt fins a l’avituallament de Noves
de Segre. Molta calor, ens acabem totes les coses fresques que porta en Lolo a
la nevera. Ja hem fet ¾ parts de l’etapa d’avui però portem molta fatiga i
pateixo per la calor (record de temperatures a Lleida, quins ànims).
La meva xicota m’envia unes fotos de la meva filla i em fa molt feliç, em
centra i em dona energia. Sortim a les 4 de la tarda cap el tram final de
l’etapa: pujar i baixar el Colldarnat, un desconegut (fins aleshores…)
Amb un calor al límit pugem per asfalt fent la digestió fins a un poblet on
un senyor en diu una de les frases que cap amant de la btt vol escoltar: “Ah,
voleu pujar per aquesta banda?... Normalment la gent hi sol baixar.”
La mare de Déu, la gent és molt llesta: increïble subidón amb rampes al límit
i tot de pedres soltes: una hora de suplici. Per posar la cirereta el meu
tubular posterior reventa (es tan guai que tan sols a durat 200 kms!!!! Cony
d’urbanites!!!!!). En Cesc es queda amb mi, posem coberta i cámara nova i
acabem el port escoltant els crits d’anim d’en Toni des del coll: quin crack en
Toni, sempre animant a tothom, el capità, indiscutiblement.
La baixada és recent asfaltada (per on la gent normal puja) i baixem com
coets fins arribar a la vall de La Vansa, també asfaltada. Remuntem els darrers
quilòmetres d’etapa remuntant suaument la vall paral.lels al riu fins al
camping de Fornols: ja estem a tocat la serra del Cadí.
Estiraments, bany en la piscina (confirmem que en Cesc perd molt quan
s’allunya d’una btt), i neteja de btt. Dutxes i sopar a càrrec del nostre
assistent Lolo, ha de cuinar per 5 famèliques: genial, pure de patates,
hamburgueses, frankfurts, etc… ojo com menja el Cesc!
Dijous 28 de Juny: Refugi la Basseta - La Molina
Dijous 28 de Juny: Refugi la Basseta - La Molina
No passo una bona nit, m’aixeco cansat però prefereixo no dir res al grup
per no preocupar a l’equip ( el mateix que la punxada i rajada de coberta del
Cesc a l’etapa d’Andorra). Sortim per asfalt fins al poble de Cornellana i vaig
tenint bones sensacions. Travessem el poble i iniciem ascens per pista
pedregosa al coll Jovell (1000 m de desnivell). A mesura que pugem la pista
millora, grans vistes des del coll sobre el Pedraforca.
Baixada per pista amb grans vistes sobre el precios poble de Josa del Cadí
(un dels més macos de Catalunya segons el meu parer). Avituallament.
Iniciem el segon coll de l’etapa per la cara sud del Cadí, tram no ciclable
a la part final del port amb molta calor que ens produeix molt desgast. En Cucu
punxa i decideix reparar a ple sol.
Tram planer pel cor del Cadí i llarga baixada per pista fins a Bagà.
Emprenyada d’en Toni perquè no ha trobat una via verda que no està senyalitzada
(gran emprenyada del perfeccionista) i tram de molta calor i asfalt fins a la
zona d’avituallament on ens espera en Lolo.
Moment surrealista quan ens trobem
amb un grup del CAFEMN de Bagà que celebre el fi de curs amb una barbacoa
colectiva i nosaltres al nostre rollo, ens coneixen, s’enrecorden del
intercicles, tenim catxè, orgull de grup.
Ens queda el darrer port de la nostra travessa de 4 dies: el coll de pal
1.400 m de desnivell amb una calor al.lucinant, els del CAFEM de Bagà també
al.lucinen.
Primer tram per asfalt amb forta pujada amb una calor al límit, rodem
junts, buscant qualsevol pam d’ombra, aigua a la cara, busquem amb la mirada al
Cucu per darrera, ens turnem amb en Toni per retornalo al grup, cal estar
junts, patint, però sempre junts, això en ha donat la força, això ens ha portat
fins aquí i sabem que només junts arribarem adalt.
S’acaba l’asfalt i comença el ciment i la terra la pendent encara
s’endureix més, més calor , se que estem arribant al límit: cal refrescar-nos i
parar ja, cal trovar un rierol.
El trobem: en silenci, ni una paraula, no se si per cansament extrem o per
concentració tots 5 entrem al rierol i ens fiquem al mig del riu a mullar-nos.
Tal i com hem entrat, sortim del rierol i reprenem la pujada. Moment estrany
d’amnèsia d’en Toni (molt excepcional): encara quedaba un bon tram de rampes
inhumanes, al límit.
Finalment, corba a la dreta i prenem diagonals més humanes dins l’ombra del
bosc, ens recuperem. Parada molt agradable al refugi de Rebost: refrescos i
grans vistes sobre el Pedraforca. Gran frase de la guarda del refugi sobre la
nostra ruta de 4 dies: ens ha preguntat i tot el recorregut que li hem explivat
que hem fet en 3 dies i mig l’hem fet d’una sola tirada o parant per dormir a
les nits… flipa… quina gent que et trobes per la muntanya… m’encanta, és una
vida extraordinària on et trobes gent amb mentalitats extarordinàries… sense
límits: em ve al cap aquella frase que m’inspira tant: “com que no savia que era imposible, vaig
fer-ho”.
En aquell moment torno a sentir plenitud: estic on vull estar, amb la gent
que vull estar i amb el meu pare esperant-me a l’altra banda de la muntanya i
amb la meva mare i xicota patint des de la llunyania, i la meva filla
descobrint el món… tot correcte. Això és el que buscava, aquest moment
recompensa les hores i hores d’esforç que ens ha calgut a tots per poder estar
aquí. No tindrem dorsal, ni arc d’arribada, ni noticia al diari…però tenim la
plenitud del moment perfecte, el meu moment pefecte. Cansats però contents
enfilem els darrers 400 m de desnivell fins al coll del Pal.
Típica punxada en el darrer quilòmetre d’asfalt d’en Toni i baixem per
pista i per bike park de la Molina (jo baixo cagat, en Cesc vola i disfruta).
Arribem al parking de la Molina.
S’ha acabat aquesta travessa i comença la preparació de la de l’any vinent.
Comença la recerca de més moments
perfectes per apuntar a la nostra llibreta de vida.
Moltes gràcies a tot l’equip per la vostra paciència amb les meves bogeries.
Moltes gràcies per estar al meu costat i esforçar-vos al màxim. Moltes gràcies
Lolo per estar sempre a l’altra banda de la muntanya amb aquell sonriure i
aquella bronca de “com es que triguem tant!!!”
i “a veure si beveu més aigua i menys Aquarius que és molt car!!!” (que
gran que és el tio!!!!).
Moltes gràcies a tu Toni per ser el gran Capità que ens dóna forces i
seguretat a tots (“grande”). Moltes
gràcies al gran mecànic que és i serà en Cesc: sembla que opini amb tu de mecànica
però tots dos sabem que , en el fons, estic aprenent de manera dissimulada ja
que seria violent que un de 17 ensenyés a un de 37 (no li direm a ningú).
Moltes gràcies al Cucu, al Ferran i al Cesc per fer-nos sentir orgullosos de
tenir el millor planter del país de ESPORTITSTES raids d’aventura i, sobretot,
el millor planter del país de PERSONES.
Ruben Lamas, Illa de Rodes raid team
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada