dijous, 20 de setembre de 2012

16 minuts

Molt cansament, molt. Molt aprop del límit, desesperats enmig d'una riera seca on ens ha abandonat un preciós corriolet que sobre el mapa ens havia de portar a la carretera. Estem a l'infern senyors. Portem unes 8 hores d'esforç sota un implacable sol de finals d'estiu que ens ha castigat molt. 
És dissabte 15 de setembre de 2012, son les 15:44 de la tarda i en Toni i jo estem apunt de viure 16 minuts que no oblidarem mai. Estem apunt de viure 16 minuts del Illa de Rodes Raid Team que ens han de portar de l'infern a la glòria. Queden 16 minuts perquè ens tenquin el control de pas que ens donarà accés a una secció de trekking i tir amb arc que ha de resultar decisiva pel podi d'aquest raid i per decidir el guanyador de la Lliga de Sprint Raids de la FCOC. 
Seguint la nostra filosofia de competició hem arriscat al màxim des de la sortida, ho hem donat tot des de les 8 del mati. En Toni, en una altra decisió magistral d'orientacio, ha decidit retallar per un corriol que ens beneficia... Pero ja sabeu que els mapes a vegades ens traeixen: estem parats amb les bicis enmig d'aquesta maleïda riera decidint amb el cor a 180 pulsacions si tornem endarrera i desistim de l'objectiu d'arribar al CP abans del tancament o seguim endavant improvitzant un pla alternatiu d'urgència que ens permeti arribar al poble i remuntar el coll on hi ha el nostre objectiu. La raó ens diu que es impossible, els números no surten ni de conya, les cames també ens diuen que porten quasi 8 hores de treball intens i , a més a més, no tenim cap garantia que el camí alternatiu que hem inprovisat no ens torni a trair. Per tant, comencem a pedalar seguint el nostre cor: cap endavant. Continuem amb la motivació que crec que ens ha convertit en un equip guanyador, un equip amb un caràcter molt fort i les idees molt clares i que em fa sentir molt orgullós. Suposo que els que ens coneixeu us podeu arribar a imaginar el nivell de patiment físic i l'angoixa mental d'aquests 16 minuts. El nostre pla d'emergència ens treu de la riera per una pista ràpida que ens porta a la carretera en lleugera pujada. Marco un ritme molt fort, vaig al límit convençut que en Toni s'enganxarà a la meva roda si o si i podrà rematar la pujada adalt del coll si anem molt apurats. Darrera comprovació de mapa a 180 pulsacions i 40 km/h per decidir que el trencant que hi ha al fons de la corba es el bo... Tan sols ens queden 7 minuts i la pendent augmenta per la típica carretera asfaltada en zig zag d'urbanitzacio costanera. Corba tancada a la dreta i en Toni em diu que no li quadra: que hauíem de trobar el trencant de terra ja!!! De cop apareix el trencant, deixem l'asfalt i ens enfilem per una pista de terra amb unes rampes descomunals. Estem aprop, queden 5 minuts. Ho estic donant tot, tota la meva energia en cada pedalada, les rampes són extremes: plat petit, pinyo gros; intentant no perdre l'equilibri i seguir avançant de qualsevol manera.. El coll ja s' intueix davant nostre però la pendent encara s'endureix més i arribo al meu límit: haig de baixar de la bici i arrossegar-la caminant. En Toni, poderós, pot continuar pedalant i s'avança uns 50 metres quan la pendent suavitza i puc tornar a pedalar. Agafo velocitat i quasi recupero la posició amb em Toni que m'està fent de goma per no arribar separats al CP i no penalitzar... Darrera paella d'esquerres abans del coll, fa estona que no miro el rellotge ja que quasi no puc fixar la mirada en res més que no sigui el manillar degut a l'esforç tan intens. Sembla que finalment ho podríem aconseguir amb molta fe i motivació ja que la raó fa 16 minuts que es va quedar a la riera. El resultat? No importa. No crec que sigui digne d'aparèixer en aquest relat de fets extraordinaris. El resultat en aquest cas es una simple anècdota vulgar que en cap cas hauria de donar o treure valor al relat que estem llegint. No deixeu mai de viure els vostres somnis. Nosaltres en aquella maleïda riera vam tenir un somni preciós, un somni que vam viure amb la màxima intensitat durant 16 minuts que recordaré la resta de la meva vida.

Ruben Lamas

P.D. Pels que no us heu enterat de res o pels esperits insensibles: SI, vam arribar al famos CP per tan sols 22 segons de marge, vam quedar tercers del raid i vam guanyar la Lliga Catalana per primera vegada.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada