diumenge, 16 de juny de 2013

Repte del bici trail Ter acabat gràcies a l'esperit d'equip!!!


A les 5 del matí sona el despertador, estem al pàrking de Vallter 2000 en Toni, en Cesc, en Jaume, el nostre gran assistent Lolo i jo. Per mi ja es tot un èxit estar aquí, la setmana anterior la vaig passar entre antibiòtics i ibuprofens: arribo molt justet però amb molta il·lusió per completar el repte del ter, 225 kilòmetres seguint el recorregut del riu Ter fins a l'Estartit.
Sortim a les 6:45 amb 45 min de retràs degut a una organització lamentable que anirà empitjorant al llarg del dia.
Previsions de molta pluja que es compliran ben aviat. Sortim per baixada rapida d'asfalt fins a Camprodon i per pistes i corriols fins a Sant Joan de les Abadesses. Via verda fins a Ripoll i rumb sud cap a Manlleu on comencen les primeres pujades importants i les primeres pluges.
Rodem tots quatre junts amb bons relleus i la pujada que ens allunya del riu fins a santa maria de Besora la fem a bon ritme recuperant moltes posicions fins a col·locar-nos entre els 20 primers.
Avituallament i baixada rapida per asfalt i comença la pluja forta i els llamps apropant-nos al km 100 cap a Manlleu. Diluvi universal. Hem fet un bon grupet de 8-10 corredors. En Lolo ens fa una assistència excepcional com sempre i ens passa un impermeable al Jaume i a mi que ens va de perles. “Tupper” de pasta a Manlleu i anem cap a la zona dels pantans de Sau i Susqueda on el terreny i el perfil son, clarament, el mes complicat de la ruta i mes desprès de 110 km de cursa.
Jo ja tenia clar que la setmana malalt i l’antibiòtic em passaria factura en un moment o altre... doncs arriba el moment: les cames es comencen a posar atòniques (dures) de manera no proporcional a l'esforç, li comento al Toni que el ritme esta sent massa dur per mi i la seva mirada ja m'ho diu tot: "xaval, prepara't pel calvari ja que el ritme es correcte i el problema el tens tu".
Aconsegueixo aguantar el ritme del grup fins al pantà de Sau a dures penes. El tram entre Sau i Susqueda passa a la meva col·lecció de DOLOR. Terreny molt tou i pedregós, tobogans constants i sense forces, lluito amb tot per no baixar-me de la bici, el grupet ens abandona, els meus companys es queden darrera meu, impotents, assistint al drama en silenci. No parla ningú: jo no puc i ells suposo que no saben que dir. Intenten donar-me roda però el terreny es massa irregular i la perdo. No se quants minuts van passar , no podia ni ficar la ma al mallot i agafar un gel, tan sols em concentrava en suportar el dolor esperant que el terreny millores i poder recuperar forces. Us podeu imaginar també el meu disgust pels minuts que faig perdre als companys, se que no em deixaran sol, encara que els hi demani, se que es quedaran amb mi passi el que passi i això encara m'afegeix mes pressió.
Aquests moments son molt importants per un esportista de resistència, son els mals moments dels que aprens molt, veus com estan els límits i com t'hi afrontes, veus el teu límit físic i com hi respons mentalment.
Finalment arriba l'asfalt i la presa de Susqueda, i la baixada. Puc menjar gels i agafar roda dels meus companys i em vaig refent(senyal de que tenia una bona forma física). Encara no m'he refet mentalment del drama que ha passat i de les 4 hores de pluja que hem passat quan arribem al Pasteral i a la via verda de Girona i ens diuen que anul·len la cursa per mal temps. Just ara que comença a sortir el sol i quan ja portem 140 kilòmetres.
Ja sabeu que quan relato fets extraordinaris no m'agrada barrejar gent mediocre que no es mereix robar protagonisme al relat, per tant, deixaré de banda el tema del criteri de l’organització (quina llàstima rebentar una idea tan bona). Nosaltres som una escola de raids i amb un caràcter molt marcat que va mes enllà de les curses i els dorsals. Decidim entregar els dorsals i demanar quatre entrepans de llom amb formatge, canvi de roba amb la nostra assistència que, com sempre, ja esta aquí. Reorganitzem els 80 kilòmetres que ens queden i seguim el nostre repte sense dubtes.
Rodem ràpid fins a Girona, els companys em porten a roda com un rei i jo vaig dosificant forces amb la calculadora al cap barallant-se amb el cor que vol ajudar i donar relleus.
Ens tornem a trobar amb en Lolo a Flaça, i jo pateixo molt en els trams semiinundats plens de grava. Els companys esperen, jo lluito per reenganxar-me.
Km 180, trams ondulats d'asfalt i pistes fins a la presa de Colomers i fem la ultima parada a tocar a Verges. El meu pare ens ha comprat coca-cola, xips i olives per aquest últim avituallament... Ole tu!
En Cesc i el Toni donen relleus magnífics, en Jaume aguanta amb molta dignitat i jo vaig incrustat a roda de qui puc sense cap dignitat: es el que te anar amb les llums d'alarma patint des de fa 100 kilòmetres.
Desprès de 11h45 minuts arribem a la platja de l'Estartit i la gola del Ter.

Hem aconseguit el repte, he aconseguit empènyer els meus límits físics i mentals en una cursa per la qual no estava al 100% , hem treballat com un equip demostrant experiència i caràcter i capacitat de patiment i ,el mes important, els meus companys m'han tornat a demostrar que son uns grans esportistes però sobretot son unes persones extraordinàries que m'estimo moltíssim. Per vosaltres Toni, Jaume, Cesc i Lolo el meu reconeixement com a "Finishers" que ens ha negat l’organització.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada