Aquesta és la crònica d’un dels
entrenaments més difícls que he realitzat amb l’equip de raids, especialmente a
nivell mental que és el múscul més important per mi.
Els dies anteriors a l’entrenament les coses no han
anat com nosaltres haguèssim volgut a l’equip: ens costa molt fer entendre als
nous raiders ( i a alguns veterans) que anteposin el NOSALTRES al JO, que
pensin abans en el bé de l’EQUIP que no
el seu benefici PERSONAL. Suposo que per alguns son molts anys seguits
creient-se el centre de l’univers.
Ens costa molt, a vegades és molt
frustant i estàs apunt de tirar la tovallola, deixar-ho estar i dedicar-me jo
també només a MI i als MEUS.
Per sort o per desgracia a mi m´han
educat d’una manera que em resulta impossible abandonar.
Fa tres anys vam començar amb en
Toni aquest projecte amb tota la il.lusió del món però amb tot el
desconeixament i la bona fe de l’univers. No teniem cap referència, cap model a
imitar per sentar les bases d’una escola de raids d’aventura.
Teníem i seguim tenint molt clar el
COM volem fer les coses però el dia a dia i la personalitat dels diferents
raiders any a any ens fan pendre decisions noves, normatives de funcionament i
condicions d’accés cada cop més restrictives a les diferents activitats.
El món canvia molt depressa i és
evidentment que jo em faig vell ja que hi ha coses que no entendré mai i cada
cop les entenc menys i les reflexiono amb una barreja de ràbia i estupefacció
fins que em torna a guanyar la il.lusió per un futur que no tinc clar que
arribi mai pero les persones estem forjades de somnis, perquè si no somiem estem morts (Kilian
Jornet). Jo segur que si.
La veritat és que el meu esperit
romàntic mai hagués volgut haver de perdre tanta energía en aquestes normatives
i paperasses, continuo somiant en un món ( com a mínim en el micro-cosmos de
l’escola de raids) en el que les coses es facin de manera natural, basades en
la il.lusió dels seus participants, en la seva responsabilitat i el sentit
comú. (tot i que ja sabem que sol ser el menys comú dels sentits)
Basades en VIURE de veritat.
Jo sóc herència d’aquesta concepció
del món per part de molta gent (pares, companys de feina i esport, etc…) a la
qual mai em cansaré d’agraïr la feina que van fer amb mi.Ara sóc jo qui intenta
deixar el seu gra de sorra per les noves generacions amb la máxima humilitat i
enèrgia que puc. I de moment encara puc
més.
Des de les 5:30 de la matinada i
després de moltes dificultats i passar dos o tres moments de bloqueig mental i
amb molts ganes de plegar i anar a dormir amb la meva xicota i la meva filla
vam aconseguir arribar a Ripoll una hora i mitja més tard del previst.
David Solís, Alfons, Carlos Manera,
Toni, Ruben, Tito i el nostre àngel de la guarda Lolo com assistència i en
Salva Manera facilitant els mitjans de manera heroïca. Que grans que sou tots!!
Ripoll, 15 de desembre, 9 del matí,
4 graus sota zero… una nevera de les bones.
Canviar-se de roba ciclista es
converteix en un acte de fe molt gran. Sort que porto les jaquetes noves
d’hivern pels companys i anem força ben preparats per la FRED amb majúscules.
En Carlos no tant (15 anys) i això
en el nostre món es paga car: al cap de 30 minuts de rodar ja no sent els peus,
calia que portar uns cubrebotes o la típica bossa de plástic si no tens els 20€
pel Decatlon. L’hem de carregar a la furgo d’assistència amb el psicòleg Lolo i
al cap de 30 minuts ja està un altre cop amb nosaltres a dalt del coll de
Santigosa. Jo crec que s’enrecordarà del concepte: els éssers humans tenim
fred… tots.
El recorregut en btt de Ripoll a Sant
Feliu de Guíxols són uns 135 kms amb dos petits colls i un terreny favorable i
molt rodador. Empalmem les tres vies verdes de la provincia de Girona, el repte
atrau: de la muntanya al mar.
El primer tram fins a Sant Joan de
les Abadeses per pista asfaltada està tot glaçat, costa molt que la musculatura
funcioni, silenci, dolor a les extremitats,un equip, comença a sortir el sol
sobre uns camps totalment gebrats de glaç, imatgesd’una bellesa extrema…
perfecte:és el que busquem.
Molta fred, els 4 graus negatius es
multipliquen degut al vent aparent que generen les nostres bicicletes rodant
sobre els 20 km/h. La sensació tèrmica resultant no mola, calculeu…
Algunes fotos i videos que podreu
veure existeixen gràcies a l’heroïcitat del capità, en Toni ha aconseguit treure`s
un guant i agafar la cámara en marxa. Jo no puc, no sóc capaç de fer-ho, tinc
les mans com un Clik de Famòbil.
A Sant Joan deixem la via verda del
Ferro i ens comença a tocar el sol, pugem el coll de Santigosa per asfalt i
anem agafant temperatura, alguns massa temperatura i tot.
A la baixada llueix un formidable
sol sobre la plana de la Garrotxa: preciós, no ho oblidaré mai.
Baixada molt ràpida per asfalt, em
pico amb el meu pare que ens fa l’assistència en cotxe, em guanya.. que cabrón,
ni tan sols m’ha deixat l’oportunitat de poder ficar-li la roda en un interior
de curva i mira que jo les apuro pero és el meu pare i em coneix massa bé. La
inercia de les 29” del Toni també m’acaba guanyant, aquest cabron també em
comença a conèixer massa bé.
A Olot empalmem la segona via verda
que ens portarà fins a Girona, rodem ràpid a relleus fins a Sant Esteve d’en
Bas on comença el segon i últim coll de la ruta : el coll de Bas. En
David Solís comença a patir però ens anem esperant i ens agrupem tots a dalt.
Els següents 25 kms són de baixada I ben agrupats avancem molt ràpid per Sant
Feliu de Pallerols, Amer, La Cellera de Ter fins arribar a Anglés.
Ara
la via verda ja es planera fins arribar a Girona, ja portem més de 3
hores d’esforç.
En Solís torna a patir però lluita
com un campió fins a la primera i única parada llarga de la ruta, a Girona al
km 90 aprox.
Admirable com ha lluitat en Solís
per no perdre roda del grup però ,per mi, encara molt més admirable com enten
la filosofía de l’equip i decideix plegar en aquest km 90, puja al cotxe en
benefici del grup. Per mi aquest tio és un heroï, un dels que no sortiran a la
foto final però dels que donen el veritable sentit i força a un equip. Tot el
meu respecte per ell, aquest és el seu merescut homenatge i us puc asegurar que
gran part de la força amb la que tirava del grup en els següents quilòmetres
estava inspirada en ell. Grande Solís, un plaer pedalar al teu costat.
Després de la parada de 30 minuts
per menjar el taper a Girona el cansanci es comença a notar de valent, ara
arranca la part de l’aventura. Ara qualsevol detall compta: menjar i beure bé,
trobar el ritme adequat per tot el grup, que els més forts donin bons relleus
al davant i que els de darrera agafin bé els rebufos, etc…
Empalmem la tercera via verda de la
ruta que ens porta fins al mar, és molt planera i amb algunes baixades
llargues. Passem per Cassà de la Selva i arribem a Llagostera, kms 115 aprox.
A partir d’aquí és tot baixada i
planer en els darrers 5 kms. Aquest és el momento en el que els que tenim més
forces sobre la btt ho donem tot en benefici dels companys, és el momento de
demostrar que som un equip i no una banda que es pica de diumenge en diumenge
per aplacar els seus egos.No som 7 corredors , som un equip.
És el meu momento i el d’en Toni,
per un seguit de circunstàncies més o menys desafortunades, avui, en aquest
momento, som els dos raiders més forts sobre la bicicleta i cal treballar
posant-nos al davant a tirar i tapar el vent el màxim que poguem evitant que es
trenqui el grup.
A diferencia del que pot semblar no
és un càstig, tot el contrari, és un privilegi: poder treballar pels companys
de l’equip que confíen i es senten segurs amb mi, sentir el vent a la cara, les
pulsacions al màxim i les cames que presionen al màxim cada pedalada,
concentra`t al màxim, la meva vida està en cada pedalada, pendent del més mínim
indicador del meu castigat cos de 39 anys que em permeti posar un pinyó més dur
i augmentar un xic més la velocitat, et sents molt molt VIU,…
Buffffff, em torno a emocionar
collons….
És un d’aquells momets que ja he
explicat altres vegades en el que tens la sensació d’estar en el lloc i amb la
gent amb la que vols estar i això mitiga molt el dolor, passa a ser secundari,
tolerable, ja em podeu creure ja, si algún dia heu arribat a tenir aquesta
sensació el dolor es controla, tot es controla aleshores…
Saps que ho dones tot, mires al teu
costat, mires al darrera, totes les mirades dels companys en sintonía, saps
que están apunt per donar-te el relleu,
saps que som un equip i que en aquell momento el pensament de tots està en
avançar el més ràpid posible per aquells collons de pista, per què? Per res,
absolutament per res, es la inutilitat de l’objectiu final el que li dóna tot
el sentit a les formes, per mi és com una obra de art, estem creant poesía en
moviment sense cap més objectiu final que no sigui disfrutar del momento i fer
que sigui el més perfecte possible. Entenc que des de fora costi molt
d’entendre i tan sols vegin 7 pringats pedalant com locos per un camí i com que
no és cap cursa doncs no importa… quina llàstima.
Aquests moments compensen
sobradament la frustració que sentía aquest matí i aquests darrers dies i em
fan tirar endavant i recobrar la il.lusió.
Suposo que cadascú ho veu a la seva
manera: per alguns potser la victòria ha estat en arribar al final, o en
arribar en el menor temps posible, no ho sé, cadascú és com és…
En el meu cos jo sento aquella
música de fons que m’encanta d’aquell reportatge de Informe Robinson de Canal+
sobre el ciclista profesional Markel Irizar. És aquell momento en el que els
seus companys d’equip parlen d’ell i l’admiren per la seva capacitat de treball
i la seva entrega total per l’equip…”Born to fight”, amb aquella música de
fons… i jo somio desde l’evident distància de la meva mediocritat, que els meus
companys d’equip en puguin veure també així, que estiguin orgullosos de la meva
feina i d’aquest equip.
Això és el que passa pel meu cap
arribant al final del repte d’avui i ho volia compartir amb vosaltres.
Arribem a Sant Feliu de Guíxols
després de 7h25’. Objectiu complert? Us asseguro que per mi és el de menys… jo
em quedo amb les felicitacions i abraçades dels companys a la platja, la forta
(molt forta) abraçada del Tito “gracias tio de verdad, para mi muy grande!!!” i
el seu enorme somriure, amb en Tito tot és sempre molt, també em quedo amb
l’abraçada del Lolo el nostre assistent i el meu pare i les d’en David Solís
del que ja n’he parlat abans i l’aplaudiment d’en Salva Manera quan tornem a
Figueres, ell que ho ha donat tot des de la llunyania per tal que nosaltres
poguessim arribar aquí. I la meva Marta lluitant i estimant per igual tot el
dia en solitari amb la meva filla, això si que és una aventura.
Tingueu molt clar: nosaltres sortim a
la foto dels triomfadors, tots ells están en el més fons del meu cor. Aquesta m’agradaria
que fos la meva herència.
.JPG)
