Teide 0-4-0

Una gran aventura d'aquest tipus comença moltes setmanes abans buscant informaciÓ, mapes, tracks, horaris, vols, etc...

El dia abans vam pujar en cotxe a 2000 m amb la Marta per fer un passeig de 2 hores d'anada i tornada i "amagar" un avituallament líquid i sòlid.

En Toni arribava de Barcelona a les 12 de la nit, jo ja portava una setmana aclimatant-me a Tenerife (es a dir, de vacances). El recullo a l'aeroport i en 1 hora de cotxe ja estem a la Platja del Socorro des d'on comença el nostre repte de pujar i baixar al Teide (3.714m). Es l'únic lloc al món, juntament amb Hawai, on es pot realitzar un desnivell així sortint del mar. Seran 52km molt intensos.

Decidim fer la gran part de l’ascensió de nit per estalviar-nos el sol i la deshidratació que també ens comportaria més opcions d'agafar mal d'alçada. El problema es que anem de fosc en un terreny que no coneixem i amb un mapa molt justet (es el millor que hi ha...ritmo canario). Portem el gps i ens en sortim prou bé.

El record de l’ascensió (nomes pujar) es de 3h47 min, nosaltres comptem trigar el doble ja que hem de tornar a baixar i ja sabeu que no és tan fàcil com la gent pensa.

Podríem dividir la pujada en tres parts: els primers mil metres alternem asfalt i pistes amb unes pendents brutals (heu de visitar el poble de Icod el Alto i ho entendreu ràpid).

De mil a dos mil metres anem per pistes dins d'una vegetació selvàtica i molta humitat que ens fa suar de valent, poc a poc anem perdent vegetació fins arribar a un collet 2100 on ja veiem el cim del Teide il·luminat per la lluna plena: ESPECTACULAR, si d’això en fessin una cursa hi haurien hòsties per poder apuntar-se, de moment és el privilegi dels pioners:aventura 100%.

Entrem a la zona de la Fortaleza i un paisatge desèrtic que sembla molt a les pelis de marcians, amb la llum de la lluna i el cansament acumulat ens dona com a resultat un record realment al·lucinant i únic, no el puc descriure...

Arribem a l'avituallament que hem deixat el dia abans, comença a refrescar, ara ens ve un tram amb pendents normals que ens sap a gloria fins arribar a la Montaña Blanca que ja ens dona accés a l'aresta per pujar al cim. En aquest tram en Toni té una mica de baixón (noticia!, ja no passarà més). Com sempre es recupera i em toca patir a mi la resta de l'aventura. A partir de la cota 2.700m comença la festa: ja portem 4h pujant a fondo, comença a sortir el sol, les pendents són brutals i es comença a notar la falta de pressió en l'oxigen... Maco maco de debò: cal estar concentrats al màxim, beure, menjar, respirar,la roba, el ritme, el company...

Veiem sortir el sol de la illa de Gran Canaria des del refugi Altavista a 3.200 m després d'avançar al típic grup de xandaleros de cada muntanya que han sortit del parking de cotxes a 2000m i han confós pujar al Teide amb un partit de futbol: tot son crits,canvis de ritme i altres rituals estranys...

5 hores llargues i el dolor és intens. Tenim un problema afegit: hem de passar la cota 3550 abans de les 9 del mati ja que és l’hora a la que arriba un guarda del parc nacional i només et deixa pujar amb un permís que bla bla bla... Molt avorrit i surrealista...em fa ràbia escriure-ho i tot.

Anem justets per passar a aquesta hora i jo ja vaig molt cuit però no podem parar a descansar ni afluixar el ritme com a mínim fins a passar el control: molt de dolor. Finalment passem amb 30 min de marge. Després de 7 h justes arribem al cim. Més maco de lluny que d'aprop (com moltes coses a la vida), no hi ha creu, crater petit,el pobre Toni quasi plora.

Estem molt contents per haver arribat al cim mes alt d'Espanya però sabem que la part clau del repte es la baixada que s'apropa, això ho veureu a les cares de semi-felicitat de les fotos: quan de dolor ens espera fins arribar a la platja...

Des del cim podem veure les illes de La Palma, La Gomera i Gran Canaria, les canyades del Teide, els rius de lava fossilitzats... Tot molt maco.

Iniciem la baixada: 3.714 metres de baixada que experimentarem metre a metre ens els nostres quàdriceps, tendons rotulians, glutis, i fins i tot les orelles... A més a més, ja sabeu que jo estic yayo i el meu turmell encara pitjor, li he fet un super-tapping però estic bastant cagat.

Fa un calor bestial, sort que hem pujat de nit, el tram d'aresta amb lava es molt tècnic, tinc molta por amb el turmell...

La part intermitja fins la Fortaleza és més còmode: menys pendent i una sorreta que limita el dolor... Grans fotos.

Tornem a estar a l'avituallament de cota 2000. Ens tornem a carregar de líquid i menjar. Increïble el que hem begut i menjat en aquesta aventura.

Les dos ultimes hores de baixades per pista i asfalt fins a la platja del Socorro són un DRAMA físic, molt de dolor, ens cal molta concentració. I pensar que la gent del carrer es pensa que les baixades correns son fàcils i còmodes!!!!

També ens quedem flipats pensant com collons hem pogut pujar tot el que estem baixant... El que fa la il·lusió.

Després de 5 hores llargues de baixada i amb total de 13h 7' completem el nostre repte banyant-nos a la platja del Socorro, només fins la cintura ja que té una corrent impressionant i amb prou feines ens podem aguantar de peu (fora de l'aigua passa el mateix). Dutxa, birra, torradetes canaries i pulpito i dos o tres dies caminant com chiquito de la calzada i amb un somriure estrany a la cara.

Una gran aventura, acompanyat de grans persones: la marta en la logística externa i en Toni, inseparable i incombustible, donant-me confiança i seguretat com sempre. Tot i que hem de reconèixer que aquest cop estàvem força cagats, no teniem gens clar aconseguir-ho, moltes incògnites... Recordeu que l'aventura comença just on acaba el teu marge de seguretat. I el Teide sempre estarà molt lluny d'aquest marge, molt amunt.

Text: Ruben Lamas.

FOTOS TEIDE 0-4-0

Ruta BTT dels Pirineus 2013

Sembla mentida que ja faci un any. Ja ens trobem a Pont de Suert en Toni, l’Alfons, en Jaume, en Ruben i el nostre assistent habitual en Lolo.

Aquest any hem decidit traçar un itinerari que ens permeti fer algunes vies ferrates i pujar algún cim a peu que combinarem amb la quilometrada habitual de btt, sempre buscant els corriols més autèntics que trobem. Ens basem amb els itineraris estrella de Aramon Bike: Epic Trail i Turbon Extrem,és a dir, una gran volta a la Penya Montanyesa i a la muntanya del Turbon. Tot el recorregut per Osca, just a tocar de Catalunya.

Dilluns 24 de juny amb una bona previsió de meteo per tota la semana comencem amb la via ferrata del Tossal de Miravet al Pont de Suert. Una via fácil que enllestim en una horeta i que ens serveix per escalfar-nos després de les 5 horetes de viatge des de Roses.

Molta calor, despleguem la nostra super carpa, dinem i cap a mitja tarda quan el sol afluixa una mica ens iniciem l’itinerari en BTT pujant cap al poble de Bonansa per acabar al camping de Les Paules. Recorregut senzill on destaca un tram de corriol que ens toca fer portejant la bicicleta fins al poble d’Alins: és el que pot pasar quan busques el recorregut més autèntic.

El grup funciona bé, l’Alfons té dubtes sobre si resistirà els 5 dies i en Ruben l’espatlla contracturada, però tot dins de la normalitat. Cervesa de rigor, sopar preparat pel Lolo, tot en ordre…

Dimarts 25 tenim una bona tirada en BTT que comença en un corriol preciós fins a Espés que ens compensa l’esforç del dia anterior portejant la bcicleta. Dura pujada a la colladeta Duran i tram mixte per la cara nord del Turbon fins arribar a Seira i gaudir d’un bon dinar/picnic. A partir d’aquií asfalt amb tendencia a baixar fins a Campo on podem veure les destrosses de l’aiguat de la semana anterior. A partir de Campo iniciem pujada fins a la via ferrada de la Foradada del Toscar: pujada llarga, dura i per carretera massa ample. A relleus i amb paciència arribem al peu de la via, ens equipem i cap amunt.

La via es molt xula en el seu primer sector: bones agulles i canals. El segon sector proposa alguns flanquejos on en Jaume s’oblida de respirar. El tercer sector no està a l’alçada dels anteriors. La baixada és molt directe i una mica perdedora, com sempre, anem molt ràpid i atrapem al grup del davant. Reprenem les BTT per baixar fins a Campo i trobar una zona on passar la nit per lliure ja que no hi ha camping pels voltants.

Dimecres 26 es presenta el dia més dur de la ruta (sort que abans de començar no ho sabiem). Iniciem la jornada pujant per asfalt fins al poble de Viu, avituallament Lolo i per pista amb rampes duríssimes fins al coll de Cullivert: molt dur. A partir d’aquest coll ja tenim sempre la visió del cim de la Peña Montañesa: el nostre proper objectiu. Ara transitem per un corriol més o menys planer molt maco entre boscos que es converteix en una pista en lleugera pujada fins a La Collada a 1.500m d’alçada. Aquí amaguem les btt en el bosc, agafem les bambes i pugem caminant fins al cim de la Peña a 2.200m per una canal de pedres que riu-te`n del Pedraforca. Pujada super directe i molt dura cap al cim,fa moltíssima calor i no tenim portecció dels arbres, la pendent és molt forta i costa mantenir l’equilibri: en Jaume s’enrecorda perfectament de cada pedra, li podeu preguntar. Des del cim unes vistes meravelloses de 360º on destaca el Monte Perdido que encara manté gruix de neu.

Baixada super ràpida per la pedrera on ens divertim molt i practiquem l’esquí. Reprenem les btt i ens endinsem al MITIC corriol de que ens portarà a Oncins on ens espera en Lolo. Tan sols us diré que en els anys que porto en BTT podem dir que aquest ha estat EL CORRIOL. Molt variat: a vegades ràpid fàcil ,a vegades tècnic, grans vistes,... ho té tot. Ens hi deixem la pell i arribem després d’uns inolvidables 30 minuts destrossats al poble de Oncins. Aquella sensació de cansanci però de plaer màxim, de saber que ho has donat tot sobre la btt, que l’has amortitzat: els frens, la suspensió, l’equilibri del quadre, etc...

Descansem a la carpa instalada al poble de Oncins i baixem per carretera i pista fins a trobar el riu, a partir d’aquí ens espera una horeta per un corriol arran de riu molt maco però molt dur, ple de tobogans terrorífics i trams de porteig que , deprés de 8 hores de ruta, es fan molt durs. Arribem al poble de Lafortunada i estem obligats (i agraits) a fer la ultima mitja hora per carretera asfaltada fins al camping de Salinas de Sin. Descans, dutxa freda (o quasi) per alguns, sopar, dormir.

Dijous 27 tenim per davant un itinerari en btt aparentment simple: asfalt en pujada fins a Plan, 1000m de pujada i 1000 de baixada per passar el coll de Sahun i arribar a la vall de Benasque. Molt macos els túnels de la carretera fins a Plan. Pujada de més de 1’30 hores fins al coll de Sahun on els més joves acaben d’apendre que vol dir regular-se, menjar i patir per mantenir el ritme. La baixada al principi per pista es molt ràpida i el final per corriol és indescriptible: mireu el video quan pogueu i ho entendreu. Cap al migdia (increible) arribem al camping de la Borda d’Arnaldet a Sesué: dinar, piscina, migdiada i Toni, Alfons i Jaume van a fer la via ferrada del Castellaso a l’esprint, curteta, amb cabretes pel mig i algun stopper. Per la tarda/nit anem a Benasque a sopar guarrades (que ja toca), i entrem a la botiga Barrabés per constatar ho pobres que som.

Divendres 28 és l’últim dia: motivació evident, però és una etapa molt llarga de btt amb 3 pujades enormes i el cansanci acumulat de 4 dies molt intensos. En acabar la primera pujada i baixada de 700m de desnivell tenim el típic moment surrealista de cada ruta amb l’averia mecànica aparentment simple que és complica molt: són moments molt surrealistes, si veieu el video ho hem passat càmara ràpida i tot i així ja cansa. Encarem la segona pujada cap a les Villas del Turbon voltejant la cara sud del Turbon que és clarament  més lletja que la cara nord que vam fer el primer i segon dia. La carretera està en obres, fa molta calor i arribem molt cansats al collado de Planatuzal. Si la pujada ha estat dura la baixada és un drama de pedres i pedres, una veritable llàstima i una tortura pels braços i l’esquena. Arribem a l’ultim avituallament abans de l’última pujada i es repeteix el encadenament de desgràcies mecàniques surrealistes de cada ruta. La part positiva és que som capaços de montar la cadena i les dos rodes de la btt 26” vella d’enToni en un plis-plas.

Com us podeu imaginar aquesta darrera pujada respon als tòpics de dura, superdura i megadura. Primer tram asfaltat per castigar, segon tram de rampes de terra amb pedres super dures que quasi perdem l’equilibri per matar-nos i tram final més rodador però que no para de pujar per enterrar-nos. El pobre Toni amb la btt vella i la suspensió trencada i bloquejada pateix més del necessari.

Arribem adalt del darrer coll: el cap de Montost a 1.750m, tornem a Catalunya i ens espera una baixada preciosa per prats d’herba, ramats de cavalls salvatges i vistes  espectaculars. Darrera baixada per asfalt on en Jaume aconsegueix fer un “interior” al Ruben despres de 5 dies i gran abraçada en arribar de nou al Pont de Suert i acabar la nostra ruta d’aquest any als Pirineus.

Molt orgullosos i feliços, abraçats amb el nostre estimat assistent Lolo comencem arecollir totes les coses, saquegem un Caprabo i reprenem les 5 hores de viatge fins a casa parant a fer el bocata en un bar molt estrany i amb el sentiment de felicitat de cada estiu.

Moltes felicitats a tots.

Ruben Lamas

FOTOS RUTA BTT DELS PIRINEUS 2013

Repte del bici trail Ter acabat gràcies a l'esperit d'equip!!!

A les 5 del matí sona el despertador, estem al pàrking de Vallter 2000 en Toni, en Cesc, en Jaume, el nostre gran assistent Lolo i jo. Per mi ja es tot un èxit estar aquí, la setmana anterior la vaig passar entre antibiòtics i ibuprofens: arribo molt justet però amb molta il·lusió per completar el repte del ter, 225 kilòmetres seguint el recorregut del riu Ter fins a l'Estartit.

Sortim a les 6:45 amb 45 min de retràs degut a una organització lamentable que anirà empitjorant al llarg del dia.

Previsions de molta pluja que es compliran ben aviat. Sortim per baixada rapida d'asfalt fins a Camprodon i per pistes i corriols fins a Sant Joan de les Abadesses. Via verda fins a Ripoll i rumb sud cap a Manlleu on comencen les primeres pujades importants i les primeres pluges.

Rodem tots quatre junts amb bons relleus i la pujada que ens allunya del riu fins a santa maria de Besora la fem a bon ritme recuperant moltes posicions fins a col·locar-nos entre els 20 primers.

Avituallament i baixada rapida per asfalt i comença la pluja forta i els llamps apropant-nos al km 100 cap a Manlleu. Diluvi universal. Hem fet un bon grupet de 8-10 corredors. En Lolo ens fa una assistència excepcional com sempre i ens passa un impermeable al Jaume i a mi que ens va de perles. “Tupper” de pasta a Manlleu i anem cap a la zona dels pantans de Sau i Susqueda on el terreny i el perfil son, clarament, el mes complicat de la ruta i mes desprès de 110 km de cursa.

Jo ja tenia clar que la setmana malalt i l’antibiòtic em passaria factura en un moment o altre... doncs arriba el moment: les cames es comencen a posar atòniques (dures) de manera no proporcional a l'esforç, li comento al Toni que el ritme esta sent massa dur per mi i la seva mirada ja m'ho diu tot: "xaval, prepara't pel calvari ja que el ritme es correcte i el problema el tens tu".

Aconsegueixo aguantar el ritme del grup fins al pantà de Sau a dures penes. El tram entre Sau i Susqueda passa a la meva col·lecció de DOLOR. Terreny molt tou i pedregós, tobogans constants i sense forces, lluito amb tot per no baixar-me de la bici, el grupet ens abandona, els meus companys es queden darrera meu, impotents, assistint al drama en silenci. No parla ningú: jo no puc i ells suposo que no saben que dir. Intenten donar-me roda però el terreny es massa irregular i la perdo. No se quants minuts van passar , no podia ni ficar la ma al mallot i agafar un gel, tan sols em concentrava en suportar el dolor esperant que el terreny millores i poder recuperar forces. Us podeu imaginar també el meu disgust pels minuts que faig perdre als companys, se que no em deixaran sol, encara que els hi demani, se que es quedaran amb mi passi el que passi i això encara m'afegeix mes pressió.

Aquests moments son molt importants per un esportista de resistència, son els mals moments dels que aprens molt, veus com estan els límits i com t'hi afrontes, veus el teu límit físic i com hi respons mentalment.

Finalment arriba l'asfalt i la presa de Susqueda, i la baixada. Puc menjar gels i agafar roda dels meus companys i em vaig refent(senyal de que tenia una bona forma física). Encara no m'he refet mentalment del drama que ha passat i de les 4 hores de pluja que hem passat quan arribem al Pasteral i a la via verda de Girona i ens diuen que anul·len la cursa per mal temps. Just ara que comença a sortir el sol i quan ja portem 140 kilòmetres.

Ja sabeu que quan relato fets extraordinaris no m'agrada barrejar gent mediocre que no es mereix robar protagonisme al relat, per tant, deixaré de banda el tema del criteri de l’organització (quina llàstima rebentar una idea tan bona). Nosaltres som una escola de raids i amb un caràcter molt marcat que va mes enllà de les curses i els dorsals. Decidim entregar els dorsals i demanar quatre entrepans de llom amb formatge, canvi de roba amb la nostra assistència que, com sempre, ja esta aquí. Reorganitzem els 80 kilòmetres que ens queden i seguim el nostre repte sense dubtes.

Rodem ràpid fins a Girona, els companys em porten a roda com un rei i jo vaig dosificant forces amb la calculadora al cap barallant-se amb el cor que vol ajudar i donar relleus.

Ens tornem a trobar amb en Lolo a Flaça, i jo pateixo molt en els trams semiinundats plens de grava. Els companys esperen, jo lluito per reenganxar-me.

Km 180, trams ondulats d'asfalt i pistes fins a la presa de Colomers i fem la ultima parada a tocar a Verges. El meu pare ens ha comprat coca-cola, xips i olives per aquest últim avituallament... Ole tu!

En Cesc i el Toni donen relleus magnífics, en Jaume aguanta amb molta dignitat i jo vaig incrustat a roda de qui puc sense cap dignitat: es el que te anar amb les llums d'alarma patint des de fa 100 kilòmetres.

Desprès de 11h45 minuts arribem a la platja de l'Estartit i la gola del Ter.

Hem aconseguit el repte, he aconseguit empènyer els meus límits físics i mentals en una cursa per la qual no estava al 100% , hem treballat com un equip demostrant experiència i caràcter i capacitat de patiment i ,el mes important, els meus companys m'han tornat a demostrar que son uns grans esportistes però sobretot son unes persones extraordinàries que m'estimo moltíssim. Per vosaltres Toni, Jaume, Cesc i Lolo el meu reconeixement com a "Finishers" que ens ha negat l’organització.

Ruben Lamas

FOTOS ARRIBADA A L'ESTARTIT!!!

El Repte del Ter

L'Illa de Rodes Raid team presenta aquest dissabte 8 de Juny un equip de 4 components format per Ruben Lamas, Cesc Torrent, Toni Muné i Jaume Garcia al "I repte del Ter" una cursa de BTT de 205km i 1100m de D+ que surt des de Vallter 2000 fins L'Estartit en menys de 16h.

Objectiu: Acabar els 205km tots. 

Cursa trail Terrades

I aquest diumenge dia 2 de Juny, el nostre company Ferran Díaz va participar a la cursa de Terrades, 14km i 600m de D+; on ho va completar en 1h 11´ 33´´ i una gran 4t posició acariciant el tercer esgraò del  podi. El pròxim repte que li espera es la Marató de muntanya EMONA, que surt des de Sant Joan de les Abadesses passant per Bastiments i Vall de Núria; on té un recorregut de 42km i 3.900m de D+.

 Sort Company!
http://www.emmona.cat/ca-ES/sub-marato

Cabreres 2013

I aquest passat Diumenge 26 de maig, el nostre company i ànima de l'equip Ruben Lamas va participar a la mítica marxa BTT que es desenvolupa a l'est de la comarca d'Osona per la zona del Collsacabra, d'on d'aquí surt el nom de marxa: La Cabreres.

Una Cabreres que constava de 65km i 1900m de D+ per uns paissatges i un terreny espectacular, on els nostra company Ruben va finalitzar la prova en 4h 12min. 

Vídeo resum de la temporada 2012/2013

Aquí teniu el vídeo resum de la temporada 2012-2013, dissenyat i editat per Ruben Lamas. La qualitat del vídeo es la màxima que hem pogut, per poder-lo tenir penjat a internet, us recoman-ho que el veieu en requadre petit, es a dir tal i com el teniu ara mateix.

Illa de Rodes Raid Team, resum temporada 2012/2013 from Cesk Torrent on Vimeo.

CatRaid del Berguedà

Aquest passat dissabte 25 de maig es va celebrar a Vilada el primer del tres raid de la copa catalana de raids d'aventura de la FCOC. Un raid on va tenir una molt bona representació de l'equip portant 5 equip en competició:

CATEGORIA ELIT:
- Illa de Rodes Raid Team: Toni Muné i Francesc Torrent.

CATEGORIA AVENTURA:
- Illa de rodes Junior Raid Team: Jaume Garcia i Ferran Ferran Díaz.
- Illa de Rodes Raid Team Junior: Alfons Deu Soufian El Mimouni.
- Illa de Rodes Mix: Ester Bonmatí i Ernesto Cobacho.
- Illa de Rodes Raid Team Adventure: David Pineda i Ariadna López.

On l'equip Illa de Rodes Raid Team format per Toni Muné i en Cesc Torrent es van adjudicar la segona posició en categoria elit amb un temps 8h 30min de cursa. Aquest cop el raid constava de les següents disciplines:

- Trekking: 8,5Km i 1000m de D+
- Orientació específica: 8km i 300m de D+
-Caiac: 6,5km més 5km de trekking per l'aproximació 
-BTT: 25km i 1400m de D+
-Espeleologia: 1h de cova
-Orientació específica: 3km i 150m

Crònica Cesc:

 GRÀCIES!

6h del matí, el meu cos en aquella hora demanava dormir, no un plat d'arròs amb tonyina... Em desperto amb ganes de que comenci la cursa però amb la por d'haver de plegar a mig raid, aquest cop era un raid diferent, un raid on m'estrenava en la categoria elit i a més amb l'alicient de competir amb en Toni; no podia fallar-li. 

8h del matí, sota els meus peus hi ha un mapa, davant tinc un crono que hem diu que abans de les 18h hem d'haver acabat, a la meva motxilla un paper que em diu els temps de cada secció, sinó els quadrem, malament. A un costat tot ple de grans raiders i l'altre costat a la persona que no puc fallar. Sortim, comença la primera secció de trekking on en 8 kms es pugen 1000m! Els equips surten a un ritme molt fort i nosaltres ens col·loquem els últims, arribem el primer punt clau d'orientació, quasi tots els equip fan l'error de posar-se pel camí incorrecta, però en Toni el moment veu que es per l'altre sender, i així es quadra l'orientació i ens col·loquem a les posicions de davant de la cursa. Pujada super dura, marcant un ritme còmode per aguantar tot el que ve, primera balisa tenim 4 equips per davant; arribem a la segona fita i aconseguim retallar temps respecta els altres equips. Arribem el control canvi, toca orientació específica, posem un ritme molt alt i aconseguim atrapar la resta d'equips i en aquell moment ens col·loquem segons, les meves cames després d'aquest canvi de ritme flaquegent una mica però segueix-ho, no em podia quedar endarrere. Arribem el control canvi, són les 11h, portem tres hores de raid, arriba el moment del caiac. L'aproximació ens serveix per relaxar una mica les cames i aprofitar per menjar i beure alguna cosa. Arribem al caiac i posem un ritme super fort al principi, després ens relaxem una mica, però al veure que tenim el primer equip a tant sols 5 min tornem apretar, sortim del caiac desprès de 6,5 km navegant per el pantà de la Baells. Desembarc bastant lamentable per part meva i d'en Toni, jo surto enrrempat de l'abductor dret degut a la posició del caiac i en Toni fent la croqueta per no enrrepar-se! (escena lamentable jajajaja).  Al costat tenim el tir amb arc, amb l'arc a Vilada i la diana a Roses jajaja, decidim tirar ràpid i anar a fer la balisa de penalització (com tots els equips), sortim a 5min del primers i els tercers enganxats a nosaltres. Ara toca la dura secció de BTT, sortim quadrant l'orientació, arriba la pujada ens adelanten els tercers, veig que en Toni li costa la pujada, jo anava prou bé, portem 4h 30min de raid, penso que en Toni és el punt on pot fallar l'orientació, i així es fa una petita errada però ho arreglem de seguida, ( en 8h 30min de raid només va fer aquesta petita errada, grande Toni!), arribem a l'inici de la cova, Veiem que només hi han dos bicis, el primer equip va fer un error d'orientació i encara no hi era, aixó vol dir que ens col·loquem segons! Decidim tot i que anem segons fer la cova amb calma i seguretat, reconec que estava una mica cagat, però en Toni em dona un cop de mà i el cap d'una estona ja em sento a gust allà dins, una cova amb passos molt estrets, grimpades i desgrimapdes bastant tècniques; tot això durant 1h. Sortim de la cova, ens espavilem agafar les BTT's i sortim perquè no ens vegin els altres equips. BTT molt dura amb rampes fortes i terreny trencat, en Toni va clavant l'orientació mentres jo li dicto tot el que es veu perquè pugui quadrar el mapa. Sabem que l'equip de darrera va molt fort amb bici i així es ens atrapen a mitja secció. Iniciem un corriol trencat i amb portejos, en aquell moment m'ensorro pel fet de veure que anem tercers, ho tenim difícil per atrapar-los i a sobre m'entra una petita pajara. Acabem el corriol i arribem a la pista i em recupero, però tenim un equip just darrera nostra, en aquest moment comença la cursa, ens atrapen just a la última fita, a partir d'aquí es tot baixada! Petit error d'orientació tant seu com nostra però el solucionem ràpid, ells s'adelanten i ens treuen un parell de minuts, "m'enxufo " cap abaix dient-li en Toni que s'enganxi a darrere meu, plaguem a cada corba jugant-nos-la moltíssim, ens anem donant relleus durant la baixada, arribem el control canvi junts amb l'altre equip pensàvem que ens jugàvem el tercer i quart lloc l'èxit o el fracàs, just a l'entrar un altre equip ens diu que anem primers que l'altre equip que teniem per davant s'havia deixat una fita i els altres s'havien perdut, que ens espavilem; aquest moment li dic en toni que sortim corrent amb els casc, només ens canviem les sabates, l'altre equip fa el mateix, es l'hora de donar-ho tot i veure si els entrenos han servit o no, orientació específica de tres quilometres corrent, memoritzant mapa a cada fita i em preguntes, sortim enganxats això si triant l'itinerari que prefereix cada un. Sortim ràpid corrents jo vaig apuntant les solucions de les preguntes i ajudant en Toni a memoritzar el mapa, però és ell qui porta la batuta, arribem a l'última fita enganxats a l'altre equip, 300m per línea de meta, és l'hora de donar-ho tot, posant un ritme molt fort, però decideix-ho apretar al màxim és ara ho mai, surto de darrera disparat portem 8h 30min de raid, en Toni s'enganxa, els deixem enrera! Entrem els primers l'arc d'arribada amb una diferència de 3 segons.

Al final quedem segons classificats per una bonificació de temps que tenien ells en la neutralització de la cova.

Toni, moltes gràcies per confiar amb mi i deixar-me competir amb tu, per ajudar-me en els moments difícils del raid i no pressionar per guanyar sinó dir-me que anem fent que no em preocupes,  aquest record el tindré sempre present. Un plaer poder competir amb tu. 

Cesc Torrent

No us el podeu perdre!!!

Promo Raid Illa de Rodes 15 de Juny from Cesk Torrent on Vimeo.

Entrenament especial maig: TAGA 2014 nevat!!!

Avui ha estat un d'aquells dies que marquen el caràcter d'un equip, un d'aquells dies en els que es molt fàcil trobar qualsevol excusa per no fer esport en el medi natural: pluja,fred, boira... Per tant, gran part del mèrit de la jornada estava en presentar-se a les 8 del mati a l'antiga estació de trens de Sant Joan de les Abadesses, sobretot l'Alfons amb molt mal d'esquena, Cesc, Jaume, Ruben, Toni, Ferran, David Pineda i el nostre amic i especialista en barrancs Santi Guti. Els primers 8 kms de via verda que volíem fer patinant els hem de fer en btt ja que el terra esta massa moll i els núvols amenacen... Des de Ripoll comencem a enfilar muntanya amunt cap al coll del Saltor a 1400 mts, per una pista molt molla i bastant pedregosa. Arribem al coll, molt verd, preciós entre els núvols, com una postal i agafem un corriol preciós que va a nivell per un bosc de fades. Un corriol molt maco, molt frondós i un pel massa estret per en Toni... Ojo vaja excursió que s'ha marcat muntanya avall el capità!!!! Comença a ploure, tram de corriol que es com un tobogan enfangat. Arribem al barranc de la corba però és evident que baixa massa aigua amb tants dies de pluja per gaudir-lo i mantenir el nivell de seguretat òptim. Per tant, decidim deixar-lo per un altre dia seguint el consell d'en Santi. El barranc no marxa. Arribem a la pista cimentada que puja al coll de Jou pel poble de Bruguera, trobem la furgo d’assistència d'en Lolo, ens avituallem i acabem de pujar els 200 metres de desnivell fins al coll a 1600m. Es veu que la fred que van passar ahir en el barranc de Mas Calsan esta passant factura sobretot al Cesc que mostra la seva vessant humana i pateix per seguir el ritme a la part final, mostra caràcter, lluita amb els problemes i enllaça amb el grup arribant al coll on hi ha molta boira i alguns jubilats. En el coll ens anem tots cap amunt fins a coronar el Taga a 2040 m. Son 400 de desnivell amb un pam de neu i molta boira, però la pluja miraculosament ens respecta, crec que el gos negre que porta una hora seguint-nos i té alguna cosa a veure ( ja tinc una mica de paranoia des del Pech de Bugarach). En Cesc ha decidit fer companyia al Lolo en el coll, "chico listo", dels dies dolents se n’aprèn molt. En 40 minuts ja tornem a ser al coll per reparar la típica punxada del dia i afrontar el darrer tram de forta baixada cimentada que ens tornarà a Sant Joan passant per Ogassa en un descens molt ràpid i amb alguns "interiors" per marcar la línea (encara que només sigui en baixades ràpides...) Finalment , després de unes 6 hores, gaudim d'un meravellós tercer temps al restaurant de l’estació a base d'entrepans calents i patates braves... Quina felicitat!!!!! 

Sapere Aude

5 equips cap al CATRAIDBERGUEDÀ!!

L'ILLA DE RODES RAID TEAM presentarà 5 equips al raid d'aventura CATRAIDBERGUEDÀ!!!

Com entrenen els equips referents!!!

VIDARAID

Raid de Cerdanyola del Vallès

El dia 11 de maig, dues de les “vailetes” de l’ Illa de Rodes RaidTeam (Ariadna Lòpez i Jenny Triviño) vam participar al raid d’aventura de Cerdanyola del Vallès.

La prova consistia en poder superar, en quatre hores, un seguit de proves: orientació btt, orientació a peu, tir amb arc, slackline,tirolina, ràpel i elèctron (aquest nom al principi ens va espantar una mica; elèctron, elèctric…??!! Però simplement consistia en pujar per una escala metàl·lica).

Tot va anar segons el previst; alguns petits errors en l’orientació, alguns buffff però estem molt contentes del resultat. I també ens ha quedat molt clar que hem de practicar slackline (la prova va anar fatal).

En fi, que vam cometre alguns errors en la orientació btt cosa que va suposar que alguns equips ens adelantessin, però finalment vam aconseguir una merescuda primera posició, si tenim en compte els equips femenins (només n’hi havia dos), i de la classificació general… setena posició (i no ens van bonificar per ser noies. Que quedi clar!).

I ara, a continuar entrenant que el dia 1 de juny tenim el següent (St. Cugat del Vallès).

Les fotos i la classificació la trobareu aquí: http://campbaseraidseries.blogspot.com.es/

Jenny Triviño

Vine a l'entrenament!!!

Entrenament especial Pech de Bugarach i Gorges de Galamus

Es diumenge 14 d'abril i hem quedat a les 8 del mati al decatlon per l'entrenament especial d'aquest mes a les gorgues de galamus i el pech de bugarach.

Ens trobem en Victor,Alex Diaz, Cucu, Ruben, Jaume, David Solis, Alfons, Jenny, Tito, Toni i David Pineda.

1hora i 20 minuts i ja hem aparcat a l'entrada de les gorgues de Galamus (aprop del poble de Sant Paul de Feneullet, Rossello).

El lloc es espectacular i el dia esta ennuvolat però les previsions diuen que s’obrirà (com sempre).

Comencem amb 12 km per una carretera asfaltada preciosa que talla la roca penjada sobre les gorgues durant 2 km, espectacular, estreta, nomes passa un cotxe, a 200 metres sobre el barranc: i allà estem nosaltres rodant com verdaders ciclistes, com un gran equip. La carretereta recorre 10 kms mes guanyant 200 m de desnivell pel cor de la serralada de les Corberes: una preciositat, es com estar pedalant en una postal.

Arribem al coll de Llinas i deixem les btt amb el nostre estimat i fidel assistent que sempre ens acompanya en les grans aventures d'aquests anys: en Lolo (el culpable d'en Ruben).

Fem dos grups: Jenny i Pineda pujant per la via directa (diga-li tonto), 1 horeta de pujada per 600 de d+. La resta realitzem un recorregut circular de 13 km i 900 de d+ que baixa al poble de Bugarach i remunta per la via de la finestra fins al cim amb unes pendents molt fortes i trams de grimpada poc exigents.

Ens trobem tots al cim, alçada 1.200 mts, el cim mes alt de les Corberes i un mirador increïble amb molta llegenda: la tradició Maya deia que el 22 de desembre passat s'acabava el mon i el cim del pech de Bugarach quedaria per sobre de les aigües i la penya es salvaria, com us podeu imaginar es va muntar un “follon” increïble. Nosaltres, el mes estrany que hem vist ha estat una senyora molt obesa que portava 100 metres i ens pregunta si queda molt o si es pot pujar en cotxe!!!! Amb dos collons...

De tornada al coll de Llinas dinem una mica i en Tito ens regala una de les seves habituals capses de xuxes ( en Tito es un tio molt gran... en tots els sentits).

Baixem els 12 kms en btt fins a les gorgues: que guay es el ciclisme de baixada.

Un cop al parking de les gorgues de galamus canviem les btt pels neoprens i tornem a travessar els 2 kms de ctra sobre les gorgues.

Grans imatges dels raiders circulant en “gayunvus” amb el neopreno per bufanda: esculturals, perfectes... m'emociono tan sols de recordar-ho.

L'aigua del barranc esta super calenta (per la part dels collons), en Jaume i l'Alfons van sense mànigues i poc a poc van morint. El barranc es bàsicament un treking aquàtic amb un salt de 9 metres opcional i algunes parts aquàtiques on cal nedar a la part final.

Preciós, espectacular, i al ser inici de temporada estem sols ja que l'aigua esta tan freda que poca gent s'atreveix a entrar-hi.

Som els protagonistes de les fotos del jubilats des de la carretera, creguem que una senyora gran ha perdut la dentadura en passar al costat de l'Alfons en banyador (guapo!!!!).

Avancem molt ràpid (com sempre) i ens en sortim de conya (com sempre). En 1 horeta i poc ja sortim. Alfons esta morint de fred i en Jaume es salvat per un acte solidari del gran capità Toni que li cedeix la seva jaqueta (algú dubte encara perque es el nostre capità?Grande Antonio, forzza!!!!).

Hem acabat la jornada desprès de unes 7 hores d'esforç, grans emocions, molt bones vistes i un equip que es consolida dia a dia, aventura a aventura... Amb una manera de fer les coses que em fa sentir molt orgullós.

Acabem la jornada en el KFC de Perpinya aniquilant pollastres i aprenent francès: paperera en francès es diu MERCI... m'encanta aquesta gent.

Felicitats i fins el mes de maig, ens veiem en el camí...

Ruben  Lamas