Repte Muga-Ter 25-26 d'abril del 2015

S’apropa el bon temps, la primavera, s’apropen les dates decisives de la temporada on cal treure a la llum tota la feina feta els mesos anteriors en la foscor.

El projecte d’unir el naixement el riu Muga amb el naixement del riu Ter en BTT marca l’inici d’aquesta darrera fase de la temporada que s’hauria de culminar amb la travessa dels Pirineus al juny.

A més a més, per mi serà l’única oportunitat d’afrontar una aventura amb els companys/amics de l’equip de raids, de l’Illa de Rodes Raid Team. Són els millors, espectaculars, ja ho veureu. I jo pel mig atabalant amb els meus projectes de xalat en mig de la seva programació de raids, un luxe poder estar al costat dels millors que jo he conegut, i encara més grans persones.

També és un gran test físic per tots per afrontar els reptes que cadascú de nosaltres té al maig i juny. Les conclusions que extraurem d’aquest repte aniran molt bé per afrontar els propers tres mesos.

Necessito provar altres coses a part de les cames: el menjar, el beure, la roba i material complementari que després aplicaré amb més confiança als Pirineus. Un super test però, a la vegada, un repte molt dur i atractiu en si mateix que dubto que a ningú se li hagi acudit mai (i ho entenc perfectament, s’ha d’estar una mica il·luminat per pensar coses d’aquestes, però a mi em passa constantment des dels 16 anys...)

Aquest repte estava programat fa un mes però el vam haver d’aplaçar per un a meteo horrible. Degut a l’agenda dels raiders implicats (Toni, Tito, Rafa i jo) la nova data s’ha definit per aquest 25/26 abril. Just el cap de setmana després del crèdit de síntesi del CAFEMN.

Per aquells a qui això no us diu res mireu el  blog del CAFEMN les cares dels alumnes quan acaben aquest crèdit de 5 dies de ruta itinerant per la muntanya combinant btt, a peu, caiac, vela i hípica dormint i menjant quasi sempre de campament.

És a dir, ocupant-me molt poc de mi i molt de 32 adolescents en semi llibertat que descobreixen el verdader significat de paraules infravalorades per ells com: cansanci, gana, angoixa, estrès, set, responsabilitat, etc... Tot un espectacle, però cansa molt.

Són els típics 5 dies previs que ningú desitjaria abans d’un repte  esportiu de més de 24 hores non stop. Però l’agenda així ho ha decidit. També té una lectura positiva en el meu cas: segur que començo el repte cansat i estressat, per tant el simulacre per la travessa dels Pirineus serà molt més real.

A la vida tot és un tema de perspectives o de mirar el got mig buit o mig ple, tot i que jo prefereixo mirar quanta aigua queda en el got per si hem d’anar racionant, defecte professional. Sempre gestionant el tema...

Això si, ja us he dit que en aquest repte no estaria sol, tindré al meu costat als millors raiders i la millor assistència (Lolo i Ari)que es pot desitjar i que segur que es deixaran la pell per nosaltres.

Aquest tema de l’assistència en els reptes del Illa de Rodes Raid Team es mereix un  apunt especial: els mires a la cara i sempre et somriuen (i moltes vegades tu no, però ells continuen somrient), creus que necessites alguna cosa i ja l’estaven preparant, arribes al poble de Montesquiu a les 5:45 de la matinada i allà estan amb les furgos esperant.

Mai seré capaç d’expressar amb paraules el meu agraïment per tots vosaltres, herois anònims que porto en el cor i que us embarqueu per amor a l’art en qualsevol repte que us proposi. Moltes gràcies Lolo, Salva, Ari, Marta, Cesc, Jaume Garcia, Tito, David Solís, Quim Garcia i si em deixo algú més que m’ha fet d’assistència doncs “perdó” i “moltes gràcies a tu  també”.

Fa dos estius vàrem participar en una cursa de BTT pèssimament organitzada però heroicament finalitzada per alguns components de l’equip de raids: el repte del Ter, 210 kms de Vallter 2000 a la platja de l’Estartit. Molt guay, Si però NO...

Al dia següent els que ja em coneixeu tenia aquella cara d’asocial radical amb la mirada perduda i el mig somriure (ja sabeu que si forço l’altre mig la caguem).

Sense voler, aquells organitzadors ineptes de la cursa m’havien inspirat una gran idea: el repte no era baixar el Ter, el veritable repte era remuntar-lo del mar fins al seu naixement a Vallter a més de 2.200 mts. Ara SI. Però TAMPOC. Faltava alguna cosa més però no sabia el que, suposo que és per aquest motiu que la idea va quedar al calaix mental fins la tardor passada.

Aprofitant l’estudi i treball de fons per la travessa dels Pirineus vaig recuperar l’antiga idea del Ter, amb els companys de l’equip, del mar a la muntanya, 210 kms non stop... però ara SI QUE JA HO TENIA DEL TOT: no sortiríem de la gola del Ter, sortiríem del riu de casa meva, del naixement del riu Muga i empalmaríem els dos rius a peu, en BTT i en caiac. Amb dos collons.

Sortiríem del naixement del Muga a 1.200 mts i el resseguirem a peu i en BTT fins a la seva gola a la badia de Roses (a Empuriabrava) 70 kms, seguirem en caiac pel mar fins a la gola del Ter (a l’Estartit) 25 kms, remuntarem el Ter en BTT i la part final a peu (Vallter 2.000) 210 kms.

De naixement a naixement 305 kms, original i simbòlic oi? Repte esportiu amb molt de nivell i un homenatge a dos rius que sempre ens han acompanyat a les nostres aventures.

Ara si que estava ben somiat, ara el repte m’inspirava amb la força suficient com per afrontar el repte físic i mental que suportarem  en un temps estimat d’entre 24 i 32 hores non stop.

Un cop somiat tan sols calia fer-lo realitat, que per això estem aquí, que són quatre dies...

Mapes, més mapes, llibres, webs, blogs, esquemes, apunts, plans A BCDEFG... (ja sabeu...) hores i hores de preparació reconeixent els diferents trams, reunions amb els sponsors, amb els raiders i l’assistència. Maldecaps , entrebancs, dubtes, por, meteo molt canviant, etc...

Però amb la motivació imparable de sempre: vaig patir molt a la cursa del Ter fa dos anys (estava amb antibiòtics), des del dia següent vaig començar a somiar la revenja, la idea s’ha estat cuinant a foc lent aquests dos anys, ara és el moment de fer-la realitat i us puc assegurar que amb la mateixa força que estic clavant la punta del boli sobre el full (ara són les tecles) mentre escric això que aquest cop el repte s’havia de realitzar si o si, ja no podia estar més temps dins del meu armari mental, està sempre ple i el necessito carregar de somnis nous ( el riu Ebre integral, la TransCantàbrica, travessa dels Alps en bicicleta, etc...)

Els dies previs a la sortida ens barallàvem amb les previsions de la meteo pel tram en caiac que ens feia patir molt. Li tenim molt de respecte al mar, i he estat tota la meva vida però a peu i en bicicleta tinc molts més recursos i experiència. Però si el mar es posa xungo i vas amb un trist caiac crec que no tenim ni pla B.

Molt a contracor finalment hem d’anular la secció de caiac degut a la meteo: vent de sud en contra, bastant d’onatge, etc... Haurem d’enllaçar el tram de les dos goles dels rius en BTT.

A les 8 del matí hem quedat al Decatlon de Figueres. A les 10 ja estem a punt de sortir a la capçalera del riu Muga. Les següents 25 hores i 50 minuts són una experiència molt intensa i complicada d’escriure i explicar (per això vam editar un vídeo recopilatori de 14 minuts).

És un repte molt intens, tot succeeix de forma exagerada en intensitat i durada, ja no penses en minuts, penses en hores, ja no esperes en arribar al final, esperes arribar al següent punt de  control amb l’assistència.

Amb tanta intensitat saps que qualsevol errada serà fatal i no arribaràs, saps que fent les coses bé també és molt possible que tampoc arribis, vas sobrevisquent.

Caldrà fer  totes les coses  molt i molt bé. Tot això provoca un lògic estrès que cal sumar al dolor de cames i que ens obliga a una concentració màxima. Aquest és el joc.

Personalment crec que aquest nivell de concentració tan sols s’aconsegueix amb una gran motivació (entre moltes altres coses). Així de dur, així de simple, així de pur. Aquesta és la grandesa dels esports d’ultaressistència.

Intentar descriure les 25 hores de quatre tios pedalant és molt avorrit fins i tot per mi, tot i que quan estàs en acció no t’avorreixes gens, tens molta feina i no et pots equivocar en res: seguir la roda dels companys i no perdre el rebufo per estalviar el màxim d’energia, mantenir el ritme adequat quan vas al davant, menjar i beure, no caure, portar una correcte cadència de pedalada, vestir-se com toca i fer els canvis de roba constantment ja que la fred ens fa perdre energia i la calor ens fa perdre líquids (apart de la comoditat), has de vigilar no perdre`t, el tema de la llum i les bateries de recanvi per la nit, no dormir-te per la nit, estar pendent constantment com van tots els companys i protegir-los ja que som un equip i arribem tots junts i sabem que el ritme d’un equip és el ritme del seu individu més dèbil per tant cal protegir sempre qualsevol indici de debilitat. D’aquesta manera sempre saps que si tu et descontroles hi hauran tres tios que t’estaran vigilant i això és molt guay ja que ens fa molt bons com a equip i ens fa molt millors com a esportistes individuals. Treball en equip 100%.

Tot i que és molt difícil de descriure aquestes 25 hores si que vull recordar algunes escenes molt especials:

.- la bellesa de la zona de terra vermella del naixement del riu Muga i com baixàvem volant/correns/surfejant per aquells tobogans de sorra fina.

.- l’increïble velocitat que vam agafar a la pista de baixada del coll de Pincaró, està clar que les 29” tenen molta inèrcia, a vegades massa quan venen les corbes encadenades.

.- les fortes rampes de pujada cimentada al voltant del pantà de Boadella, quan hi ets entens de cop per que estan cimentades.

.- el ritme de creuer d’avió passant els relleus en les pistes planeres arran de riu com si fóssim un sol ciclista que es va desmultiplicant en quatre unitats  perfectament coordinades (aquesta imatge m’ha quedat be xula eh???? un poeta.)

.- també recordaré sempre aquell camió-cuba d’aigua que ens va “regar” aprop de Verges. Ja és casualitat.

.- el sopar en silenci sepulcral a l’esplanada de gespa  a tocar el pavelló de Fontajau de Girona. Parlar cansa.

.- les 9 hores de foscor pedalant el Ter entre Girona i Ripoll passant pels pantans de Sau i Susqueda guiats pel fil de llum dels frontals.

.- mig perduts a les 3 de la matinada per les ribes del Ter sense GPS operatiu amb en Toni salvant-nos el cul com sempre amb el seu talent com a orientador superdotat.

.- en Toni i jo tallant pel recte dins el riu amb aigua als genolls i la btt a l’esquena i en Rafa i en Tito a 50 metres passant pel pont en bici.... resulta que Si que hi havia pont. Pobre Toni, per un cop que em fa cas...

.- 25 hores i 50 minuts a la memòria, finalment en Toni arribava al naixement del riu Ter per nosaltres i tancava el projecte en nom de tots sota una tempesta de neu poderosa.

M’adono que no escric res especial de la part final arribant ja a Vallter 2000. Em reafirmo en la idea que la clau no està en l’objectiu final, la felicitat sempre la trobarem al llarg del camí.

Sapere Aude

RAIDARAN 2015: més que una aventura!!!

FOTOS

CORSICA RAID 2015

FOTOS

Raid Ilercavó, una gran experiència

Tot va començar com sol començar tot, en una conversa entre tres amics. En Toni ens va informar d’un Raid que es celebrava a Ascó, te com a nom Raid Ilercavó. En Quimo i jo ens vam mirar i ja ho vam decidir en el acte, a Tope! , així que el dia següent ja estàvem inscrits i ansiosos, nerviosos i amb moltes més emocions en el cos que no podria definir, el nostre primer Raid ! i a categoria Aventura !!.

Desprès de 2 dures setmanes d’espera i de una magnifica cursa el diumenge passat, la Bike Marató de Roses, ja quedaven 2 dies per agafar el cotxe i plantar-nos a Ascó per dormir allà la nit i el dia següent donar guerra en el Raid. El dia abans vam quedar per repassar que tinguéssim tot el material i planejar l’hora de sortida.

Ja era el dia de marxar, nervis al 100%, a les 4 de la tarda sortim de Figueres i anem a buscar els altres companys, Cesc, Tito i Toni, per anar tots junts cap allà, 4 hores llarguíssimes de camí, i per fi arribem a lloc, a les 9 de la nit. Arribem preparem material per demà la cursa, sopem i anem a dormir per estar frescos per donar-ho tot.

Bon dia al matí !!!, ens aixequem a les 7:30, recollim sacs, ens preparem amb la roba del Raid, esmorzem, traiem bicis i sense donar-nos conta ja queden nomes 15 minuts per l’inici del Raid, els nervis augmenten, comencem a planejar l’estratègia del dia, on li fotrem canya, on anirem calmats, on recuperarem forces, on podrem emplenar aigua, a quin grup seguiríem i moltes coses més i quant ens donen la sortida, tot el que havíem pensat sens oblida. Ens parem a mirar el mapa, ens calmem i prenem decisions correctes, primera orientació urbana, de conya anem dels primers grups d’aventura i davant de grups d’elit, al costat dels nostres companys, Cesc i Jaume. Arribem a caiac, una petita penalització per el joc de les bitlles, no molt important, consisteix en anar fins l’altre costat del riu i marca una balisa, perdem nomes 5 minuts, un cop feta agafem riu avall, ja soms en els caiacs, orientació urbana feta. Al passar 30 minuts en el caiac, en Quimo, el meu company, comença a queixar-se, no li agrada gens el caiac i comença a cansar-se psicològicament i físicament, a mi també hem comença a afectar, una calor horrorosa. Passats 30 minuts més al fons del riu ja veiem on desembarquem i ens tornem a venir amunt, així que li fotem a saco i ens trèiem el tram de caiac del cim, ens toca treck, 8,5km que es transformen en 16km, la nostre perdició, comencem a un bon ritme, veiem que anem passant a grups que es perden o estan cansats i nosaltres anem perfectament amb el tema orientació, de cop i volta, en Quimo comença a baixar el ritme, flato, cap problema, descansem, un cop recuperat tornem al ritme de abans, però comencen a venir els problemes, una rampa llarguíssima i molt dura, ens quedem sense aigua, en Quimo afluixa més, començo a veure-li cara de desesperació i de cansat, el començo a animar, baixem el ritme i continuem endavant, mantenim una bona posició, arribem al cim i anem a buscar la pista que baixa fins el primer avituallament, arribem a la ultima paella i agafem un corriol que en teoria ens tenia que portar directa a l’avituallament, però no. Cansats, sense aigua, en Quimo desesperat, jo espantat, ens estirem el terra rebentats i ens mirem el mapa, però res, no trobem solució i ens vam rendir. Vam trobar un grup d’elit, la nostre salvació, ens van dir que l’avituallament estava a 4-5km pista amunt, desprès de dos colls, llarguíssims, arribem a l’avituallament i en Quimo plega, no pot més, allà trobem en Cesc, en Jaume també a plegat. En Cesc em mira i hem pregunta com estic, li responc que rebentat, però que no havia vingut fins aquí per retirar-me i hem diu; -va canviat les bambes, per les cales, posat el casc i el guants i flotem-li gas, jo, no molt convençut, responc que si.

Comencem el primer tram amb btt, el temps de mitja en el tram era de 1:00h i el temps més ràpid 50 minuts, el vam completar en 55 minuts, delatant a 2 grups que ens treien 20 minuts, no recordo molta cosa, ja que en Cesc em va dir segueix-me roda i no facis res més i així ho vaig fer, arribem en el segon avituallament, jo ja no era persona, en Cesc allarga el braç i em don un petit “xute” de cafeïna. Ara anem a per el penúltim tram del raid, treck més recorregut per una cova. A la pujada, en Cesc es va posa darrera meu per ajudar-me a pujar amb més facilitat, un cop arribem a la cova, el “xute” va començar a fer afecta, ja tornava a ser jo, la cova va ser molt guapa, sobretot la sortida per l’altre costat, tractava de passar per un forat que tenia de diàmetre poc més de 50 cm, i jo no es que sigui “petit” , però ho vaig aconseguir !! . Després de la cova vam anar a buscar la ultima balisa, molt ben amagada per cert i vam anar un altre cop al segon avituallament per agafar les btt, allà ens van dir que estàvem desqualificats, ja que per poder classificant-se teníem que passar els dos components del mateix equip per meta, en Cesc un cop escoltat això em va dir si volia fer el últim tram per anar a buscar la ultima balisa de btt o agafar un altre camí saltar-nos la balisa i arriba a meta a temps i vaig decidir agafar la segona opció, 50 minuts després varem arriba a meta.

Tot i estar desqualificat, les emocions d’alegria, superació, satisfacció amb mi mateix i moltes més no me les treia ningú, havia acabat el meu primer Raid, en categoria Aventura !!, la única cosa que em va saber greu va ser no poder-lo acabar amb el meu company Quimo, m’hagués agradat molt poder creuar meta amb ell, de fet era el meu únic objectiu abans de començar el Raid.

Després de dutxar-me i descansar, vaig veure arribar els dos cracks de l’equip, en Toni i en Tito, que van quedar en segona posició a 5 minuts dels primers, a categoria elit, molt grans !

Aquesta experiència forma part de les millors experiències que he viscut dins d’aquest gran equip, format per persones Increibles !!

Text: Jaume Ferrer

Expedició Toubkal, el meu primer quatre mil!

El viatge començava agafant el tren de Tanger – Marrakech, 11 hores llargues de camí, sort que era nocturn i vam agafar lliteres per anar còmodes. En el viatge m’acompanyava el meu pare i un amic seu. En entrar al compartiment jo i el meu pare vàrem conèixer un alemany que visitava el Marroc en bicicleta, també hi havia una fotògrafa anglesa i de vint-i-pico d’anys, la noia viatjava sola, una cosa poc comuna en un país tan diferent del seu.

 Rapidament em vaig adormir, però havia ficat el despertador del mòbil just una mica abans de la sortida del sol, per així poder gaudir d'aquell paisatge tan planer, amb petits turons, i que en l'horitzó es podia contemplar el Atlas, tot estava vestit de blanc, els raigs de sol reflectia en la neu. A les 8:10 del matí arribàvem a Marrakech, vam anar a esmorzar en una cafeteria, un bon entrepà i un te marroquí, per recuperar forces. Tot seguit vam llogar un 4x4 per agafar camí fins a Imlil, on començava la ruta a peu. Una carretera estreta i directa que els 60 km de Marrakech a Imlil es va passar ràpid.

En arribar a Imlil un guia s’havia apropat per ser el nostre guia, però el camí no tenia pèrdua i teníem bastant coneixement de la zona, ens va invitar a la seva casa a dinar dos plats de cuscús, en va costar acabar el primer plat i el segon ni el vaig olorar, tot això només per menjar-nos el coco però no el vam contractar però sí que vam llogar algun material seu.

A la una de la tarda, vam començar a caminar cap al refugi, anàvem molt tard, ens agafaria la nit durant el camí, però igualment vam continuar, el camí era molt espectacular, moltes vistes panoràmiques, caminant per un caminet estret que bordejava una muntanya fins a arribar un poble amb un nom molt però, ens vam topar molts de grups tornant de l’expedició, ens vam topar amb catalans de Montmeló, en el poble vam decidir passar la nit allà mateix, ja que encara ens faltava la meitat i ja era de nit, aquella nit ho vaig passar malament, el poble eren només 7 cases, i explicaven històries de terror, i més d’un cop m’havien espantat pel poble durant la nit, la gent es dedica a espantar a la gent que passa i fer males jugades, aquella nit vaig dormir amb el piolet per si de cas, no em fiava ni un pèl d’aquella gent.

Al matí al despertar vam esmorzar i rapidament vam agafar camí cap al refugi, en aquest tram vam entrar en contacte amb la neu, ens vam equipar els grampons. El camí era línia recta amb pujada, molt tranquil i res tècnic, en un punt el meu pare i el seu amic es van parar en una barraca que estava pel camí, per prendre alguna beguda, jo els vaig abandonar i vaig seguir caminant, no em volia parar i tenia ganes d'estar sol una mica perdut i anar pensant en coses, anant solucionen temes, mentalment. Vaig arribar al refugi, ja tenia gana, vaig esperar que preparessin el dinar i així després explorar una mica la zona. Quan ja havia dinat, vaig fer un assaig d’intent de pujada al cim Toubkal, per veure com era el camí i com estava, vaig anar pujant i vaig topar amb un grup de guies que baixaven un francès en camilla per una pendent molt pronunciada, estava totalment tapada de dalt a baix amb la manta tèrmica, pensava que estava morta, però per sort no ho estava. En aquell moment em vaig cagar una mica, em vaig començar a menjar-me el coco, pensant que també em podria passar qualsevol cosa, però vaig fer front i vaig continuar endavant, ja era les quatre i mitja de la tarda, ja era hora de començar a baixar cap al refugi, començava a fer-se fosc i es notava més el fred, una fred que t’entrava fins als ossos. Baixant em vaig topar amb un noruec que pujava cap al cim, vaig parlar amb ell una estona i em va dir que és quedaria a dormir en el cim, per poder contemplar la posta de sol i la sortida de bon matí, vaig continuar baixant fins que vaig arribar al refugi.

En arribar al refugi, tenia gana així que tocava berenar, després vaig anar a la sala comuna on estaven la majoria de gent allotjada en el refugi, hi havia grupets, jo sense compassió vaig obrir camí fins a poder seure al costat de la xemeneia on estaven reunits els guies de la zona, ells van començar a conversar amb mi, en van explicar coses d'alpinisme, de les muntanyes de l’atles, moltes curiositats. Un d’ells em va presentar la primera alpinista marroquina en pujar l’Aconcagua. Després de tant parlar vam anar a sopar, el sopar estava molt deliciós, vaig ser jo que vaig menjar més en tota la taula, després de emplenar-me la panxa vaig tornar a seure al costat dels guies, però també vaig parlar amb altres persones, amb uns catalans concretament de Montmeló. Un dels guies en què havia parlat més, em va proposar en anar amb ell fins al cim a primera hora del matí i jo vaig accedir, tot seguit em vaig anar a dormir.

A les cinc de la matinada sonava el despertador, era hora per prepararem i esmorzar bé i així a les 6 del matí, començar a pujar. A bon matí hi havia bastant de fred, però una vegada pujant entrava en calor, encara era fosc, passant els minuts ja és podia veure amb més claredat el paisatge, en un moment em vaig girar i vaig poder contemplar com els primers raigs de sol brillaven dalt dels cims. Érem el primer grup a pujar i de no xulejar també del mes ràpids, en un punt en què ens vam parar un minut, en un coll és podia veure la punta de la piràmide de ferro del cim Toubkal, vam seguir fins al cim, i en arribar la cosa primera que vaig fer va ser tocar la piràmide i deixar el meu nom gravat en ella. Aquell noruec que em vaig topar el dia abans que volia passar la nit en el cim, estava allà mateix al costat de la piràmide esmorzant macarrons, em va donar la mà i a part d’ell el guia també, unes quantes fotos, contemplar l’enormitat de l’atles, descansar, menjar alguna coseta. Mai oblidaré aquella satisfacció i explosió de sensacions en pujar el meu primer quatre mil. Ara tocava baixar, des del cim fins al refugi vam baixar a tota hòstia, diguem que baixaven corregués, crec jo que el guia em posava a prova la meva capacitat, i com no li vaig demostrar el meu gran potencial, molts de grups que topàvem flipaven amb nosaltres, un guia i un noi jove, el més jove que hi havia per allà, baixar corrents i derrapar, i també lliscant assegut en la pendent i per frenar utilitzar el piolet perquè d’altra manera no hi havia.

Ara tocava menjar alguna cosa, recollir les coses i sobretot ensenyar-li i explicant la aventureta, ja que estava una mica malalt i no va poder acompanyar-me fins al cim. Tot el camí de regrés va ser tranquil i ràpid, vam arribar a Imlil al voltant de les 5 de la tarda, just per anar a Marrakech i agafar el tren per tornar a casa a Tanger.

Ara amb moltes ganes de seguir sumant metres i apuntar cims, mai parar d'explorar i sempre amunt.

Text i fotos: Yasin Khatira

FOTOS

Dinar de Nadal 2014-2015

Dissabte 20 de desembre del 2015 celebrem el ja tradicional (aquest any dinar) de Nadal amb una sessió de fotos a l'Institut i a la Ciutadella de Roses (gràcies a l'Ajuntament de Roses per oferir-nos aquest espai únic de la ciutat).

Seguidament dinem al "Santuari" Bar Bahía. Tiberi monstruós!!! I barra lliure!!!

Graduem els 6 raiders nous que han superat el procés de selecció; felicitats!!! Adri, Aaron, Joel, Javi, Arnau i Marcos!!! Moooollllttttt graaaannnsssss!!! Sou el futur-present!!!

Finalment animem el dinar amb un video històric de l'equip i repartim regals de l'amic invisible. 

Per concloure l'esdeveniment ens motivem per l'any 2015!!! Un any ple d'il·lusions i raids!!!

FOTOS

Especial Desembre: Via Verda 2.

El passat diumenge 14 vam tenir la convocatòria pel tercer entrenament especial de la temporada 2014/2015, Via Verda: Llambilles – Sant Feliu de Guíxols – Llambilles.

Sortíem de Llambilles, on estaven els vehicles aparcats i on començàvem a pedalar per la via verda fins a Llagostera, a partir d’aquí agafem carretera per buscar la primera de les dues vies ferratas de l’entreno. A l'arribar a la via ferrata (Riera de Salenys), ens canviàvem de calçat i ens equipàvem amb l'arnes i dissipador, que els portava el vehicle d’assistència, els pares d’un amic de l’equip. La via ferrata era molt fàcil i curta, però sobretot molt maca de fer. Un cop en acabar seguim en marxa en btt fins a Sant Feliu de Guíxols a fer la segona via ferrata, però no la vàrem fer, per la gran cua que hi havia, plan b, deixar-la i seguir la ruta cap a dalt a pedralta. Tot el que havíem fet fins a Sant Feliu només era el passeig, ara començaven les pujades, al arribar a dalt ens fem unes fotos i baixem per fer uns corriol molt guapos i el nostre company Marçal es fot la primera caiguda del dia. Després del corriol ja començava de nou les pujades, aquesta vegada molt més dures que abans, amb rampes molt pronunciades arribem fins a Sant Grau. Ja arribats a dalt agafem un corriol horitzontal fins reincorporar-nos a l’asflat fent baixada fins que agafem camins i corriols fins a arribar a Llagostera on el nostre bon company es torna a caure juntament amb en Jaume Ferrer, una caiguda molt coordinada. Malauradament en Jaume deixa el grup per problemes tècnics en la bicicleta, ja era tot pla i tranquil el que quedava per arribar fins a Llambilles.

Text: Yasin Khatira.

Especial novembre: VIA VERDA 1!!

El passat diumenge va ser l'entrenament especial on Vam fer la Vía Verda Olot-Girona...
Com puc definir aquest entrenament? És difícil explicar totes les emocions però intentaré fer-vos una idea del que va ser.
En arribar a Olot el primer que podíem sentir era el fred, molt de fred de bon matí. 9:30 comencem a pedalar seguint la via en planer per començar a escalfar. Arribem a Sant Esteve d'en Bas on fem la cursa d'orientació (cal fer èmfasi en que en Toni va prepararla i juntament amb en Salva ens van fer l'assistència perquè poguéssim anar còmodes, portar les motxilles a la furgo etc GRANDES!)
Després de la cursa vam seguir per camins guapíssims fins al peu de la pujada del dia, 10km de pujada constant (no molta pendent però si molt llarga) vam començar a pujar en grup i al llarg de la pujada vam anar separant-nos. A darrere en Pere Bel i jo amb una motivació mútua MOLT IMPORTANT sobretot en aquest equip ja que és un dels pilars que el sostenen. També el Ruben després de pujar a dalt va baixar a ajudar. Vam arribar al refu/cafeteria on ens esperava el dinar i escalfor a la vora de la llar de foc. Això va ajudar molt per a continuar la ruta. Allà esperàvem als més forts que van seguir pujant en un trekking fins al Far. En acabar vam començar a baixar per pista i vam enganxar l'asfalt pel cantó del Pantà de Susqueda, preciós aquell paisatge.
Finalment ens quedava un planer fàcil físicament però molt pesat en el qual desitjàvem arribar a Girona, com sempre, no va faltar el companyerisme tant en ajuda en físic com en motivació.
Vam arribar i vam passar una bona estona de rialles i fent estiraments. Això és el que es respira en aquest equip i per això tot i que aquests quilometres a alguns els costa més que als altres, podem acabar tots junts contents i amb molt bons moments.

Text: Sergi Pardo

 FOTOS

 

4rt entrenament: BTT-O!!

Segueix la formació dels nous raiders!! El passat 19 de novembre tocava BTT-O. En Quim, Jaume, Adrià, Aaron, Arnau, Pere, Sergi, Joel i Rafa paricipaven en un exercici per parelles d'orientació en BTT. Una disciplina molt important i determinant en els raids d'aventura. Cal aprendre-la i entrenar-la. Primer pensar i després pedalar. Si en saps una mica més... pensar mentrés pedales fort!!!

Per aprendre més: BTT-O FCOC

FOTOS

Finalistes com a millor equip destacat del 2014!!

Contents!! Per un reconeixement més a la feina ben feta! 

A la III Nit de l'Esport de Roses 2014 l'equip ha sigut finalista com a equip destacat del 2014.

Felicitar als guanyadors: Aleví "A" de l'AE Roses.

2on entrenament: caiac + orientació

Dimecres 15 d'octubre del 2014: Llançà!!!

Segon entrenament amb dos noves incorporacions: l'Arnau i en Joel. Es comencen a definir les noves cares de la nova temporada: Arnau, Joel, Aaron, Adri, Marcos i Javi. A l'entrenament també assisteixen raiders de la promoció anterior: Jaume, Yasin i Quim.

Segueix el magnífic temps i podem gaudir d'un espectacular recorregut en caiac de mar gràcies el nostre fidel col·laborador SKKAYAK. Peu a terra i els futurs raiders experimenten les seves habilitats d'orientació en un paratge idíl·lic. Tornem als caiacs per resseguir la costa i jugar amb els esculls i les onades. Bon entrenament de dues hores. Seguim entrenant!!!

FOTOS

Raid Ilercavó Miní Júniors Illa de Rodes Raid Team

Raid Ilercavò: Equip mini júniors illa de rodes raid team. Format per Santi Gutiérrez i Laura Gutiérrez. El primer raid que vaig amb serió.

Vam comença amb un petit tram a peu fins al pantà de Guiamets. Vam ser els primers de fica la piragua a l'aigua i els terces de sortir-n'he. Sort de la organització ens va ajuda a pujar la piragua si no encara i seriam. Varam torna a fer el camí cap el camp de futbol.

Desprès vam fer la secció de btt amb 4 controls que ens van fer voltar el pantà fins a Capçanes.

A Capçanes vam fer la secció d'orientació especifica el papa es va despista una mica en un control i varam tarda una mica més del previs en trobar un control, a mi hem va anar bé per poder descansar una mica, no l'hi digueu al papa. 

Varam torna agafa les btt i varem anar a fer dos control que ens quedaven, que estaven molt amunt i vaig esta empenyent la bici tota la pujada. I després amb van fer baixa per un corriol que ni tan sols hages baixat el meu germà hages baixat. Després varem  tira amb arc i bitlles catalanes, si a l'arc hages estat el meu pare el mig de la diana l'hages tocat sagú.

M'agrada molt aquesta experimentar  i em sembla que i tornaré!!!

Més info: Raid Ilercavó

FOTOS

Laura Guti

Primer entrenament: comencen els nous!!!

S'estrena la nova temporada amb noves incorporacions. Comença una nova promoció de nous raiders. Aquest any, com a novetat, estaran en període de prova durant els sis primers entrenaments. Un cop superats aquests entrenaments amb bona actitud, seran incorporats de forma oficial a l'equip.

En aquest primer entrenament donem la benvinguda a: Javi, Marcos, Aaron i l'Adri.

Ànims i a tope!!

L'entrenament: tres voltes a un circuit de btt i running. Primeres sensacions i primers reptes.

Aquesta nova temporada ja estan confirmats que segueixen a l'equip 23 raiders: Cesc Torrent, Jaume Garcia, Ari López, Jenny Triviño, Ester Bonmatí, Rafel Turra, Jaume Ferrer, Àlex Díaz, Ferran Díaz, Víctor Mestre, Quim Garcia, David Pineda, Marçal, David Solís, Pere Bel, Salva Manera, Sergi Pardo, Yasin, Tito Cobacho, Sergi Alonso, Lolo, Ruben i Toni.

Escoleta: Laura, Nil i Santi.

FOTOS

El meu primer entrenament especial: Alberes Extrem (Especial Octubre)

L’energia, les ganes, la força, el companyarisme que es viu en aquest equip és espetacular.

Crec que no hi ha cap  esport, activitat, prova o institució que expressi més i millor les qualitats que aquesta escola de raids demostra dia darrera dia. El diumenge passat va ser el meu primer entrenament amb l’equip. No hi eren tots, a alguns els coneixia, però als que no coneixia es van comportar com si portessim tota la vida sortin junts amb bici.

Experimentar noves sensacions com les que vaig tenir, sensacions que jo mai havia imaginat que podría arribar a sentir, només en la primera primera sortida, no em vull n’hi imaginar al que em depara al futur.

Actituds com quan en Jaume després de fer 4 hores de cotxe per venir a entrenar, al arribar dalt  la cresta frontarera, abans de fer el porteig i  quan una company no podía més, es va oferir per acompanyar-lo. Això és quelcom espectacular, que poquíssima gent pot fer. En aquest equip no tens la sensació de ser una molestia, encara que ells estiguin dalt la muntanya esperant, amb vent, pluja, neu… és indiferent.  Quan tu arribes ells estan orgullosos de tu, i haver esperat 10min allà, els hi és indiferent. Això són accions humanes que es troben a molt pocs llocs.

A molta gent l’hi he explicat el que he fet, i tots diuen: estàs sonat, això és de bojos. Ara hi penso:  jo també he dit aquesta frase. Al veure aquest grup humà tan enorme i saber que estaràs 5,6,7,8,9 hores amb ells on cada segon que passa et sorprenen més, és el que mereix arribar mig mort i dir “el pròxim dia més i millor!!.”

Marçal 

FOTOS

Especial BTT les Alberes, tunel i Torre Madeloc. 55 kms treballats, 1700 d+,  quasi 8 hores per una ruta de gran qualitat estètica però amb un gran desgast físic i tècnic, molt de corriol xungo i molt de porteig. Això sí amb grans moment de btt radical i grans paisatges entre la boira.

Ruta BTT dee molt compromís a la recerca dels llocs més macos i recondits de la Serra de les Alberes: Espolla, el castell de Requesens, la fageda d'alçada, els lloms d'herba fronterers, la baixada d'herba cap al bosc de Colomates, el corriol del tunel de les Alberes i la Torre Madeloc tornant pel Coll de Banyuls.

Molt bona feina dels components de l'equip de raids en una ruta d'aquesta exigència amb un excel·lent esperit d'equip. Felicitats!!!

Candidats com a millor equip a la II Nit de l'Esport de Roses 2014

Equip més destacat:

- Illa de Rodes- Raid Team

- Equip aleví “A” de l'AE Roses

- Primer equip de l'AE Roses

- Benjamí 1 del Club Handbol Empordà

- Pre mini masculí Club Bàsquet Roses

Més info