Augmenta l'exigència: BTT + TREK MORISCA!!!

Aquest dijous s'ha celebrat el tercer entrenament ordinari de l'equip Illa de Rodes Raid Team. Els nous integrants de l'equip ja han pogut comprovar l'exigència tècnica i física que ens pot oferir el medi natural: tast de corriols i ascens vertical al búnquer de la Morisca, amb exploració inclosa i alguna sorpresa en l'interior.

Felicitats a tots pel vostre esforç i treball en el primer entrenament exigent de la temporada. Seguiu treballant així!!!

FOTOS

ESPECIAL BANYOLES

A les 10 del mati començavem a pedalar a tocar l’estany de Banyoles. El mes dificil ja estava fet:aconseguir que més de 15 nous components de l'equip de raids i les seves btts arribessin al punt de sortida...buffffffff, sort de la il·lusió que hi posem tots.

La primera secció de l'entrenament transcorre pels turons que envolten l’estany de Banyoles: rampes molt fortes de pujada, grans miradors i corriols força tècnics.

Els nanos s'esforcen al màxim en cada pujada i es regalen en cada  corriol de descens. En Vilarrassa surt volant als 20 metres del primer descens per pista, tot correcte.

Deu n'hi do quina horeta i mitja de btt que ens han ofert el Tito, en Toni i la Jenny ( els locals de Banyoles). Enllacem amb una secció d'orientació a peu per parelles per trobar 10 balises en 40 minuts en format score. La majoria molt bé, la parella Georges/Lewis han volat per fer 18 min.

Reprenem les btts per apropar-nos al paratge de les Estunes, unes baumes i esquerdes molt curioses i que ens serveixen per consolidar la nostra tècnica de rapel: rapel penjat d'arbre amb pe

èndul i rapel dins d'una escletxa. També fem una mica de mini-espeleo dins de les escletxes i tir amb arc.

Després de 4 hores de feina tornem amb les btts fins a la zona de picnic del llac de Banyoles per gaudir del dinar cooperatiu, alguns s'ho han currat més que d'altres però tots ens hem atipat com bacons.

Esperem que hàgiu gaudit de l'espectacle, ens veiem en el camí!!!

Text: Sapere Aude.

FOTOS

Produccions Lamas presenta: ALPS 13

Pel·lícula: ALPS 13.
Descripció: Ruta de 6 dies NON-STOP  pels Alps combinant: ciclisme, barrancs, patins i vies ferrades.
Edició: Ruben Lamas.
Fotos i videos: Toni Muné i Ruben Lamas.

Segon entrenament!!!

Avui hem realitzat el segon entrenament de la temporada. El primer amb els 15 nous raiders de la temporada ja confirmats. Quin goig que feien els 15 jovenets amb tota la ilusió del món... Cony es que m'emociono!!

Hem realitzat una volteta de 1h20' en btt buscant el corriol de la torre del vent i del mas fumats. Alguna volada a lo superman però res greu.

En arribar al mas oliva hem deixat les bicis i hem realitzat una volta correns per un barranquet i un corriol per sota el pic de l’Àliga passant per l'olivera centenària i el pi d'en Rahola. Alguns companys de l'equip no han corregut i s'han dedicat a  fotre's pinyos terribles amb la btt mentre ens esperaven...espectacular!!!!

Anem millorant, ens anem acoplant i coneixent i anem preparant les bases per realitzar grans reptes junts aquesta temporada.

Els nous fitxatges de l'equip Illa de Rodes Raid Team

Grandíssim Raid del Segre 2013!!!

Tot això comença a mitjans d’estiu quan en Toni i jo comecçem  a pensar a inscriure’ns al raid del Segre. No havíem fet mai cap raid junts i vam decidir inscriure’ns a aventura i fer un raid un raid dos setmanes abans per veure si anàvem bé com a parella. Portàvem tot l’estiu entrenant molts de cops junts (per no dir tots els entrenaments junts) però no havíem pogut competir junts. Al final ens vam inscriure als dos raids. Per problemes de l’organització el raid amb el que ens havíem d’estrenar es va suspendre. Amb en Toni  vam pensar “Estrenar-nos com a parella en el raid del Segre és una locura però ho hem d’intentar”.  Pels que no sabeu de que va això del raid del Segre són dos dies de raid amb molt molt poques hores per dormir.

Divendres 4

Ja erem divendres, avui comença el raid. Portàvem esperant aquet dia des de mitjans de juliol. En Toni i l’Ari ja venien cap aquí a la Pobla a carregar el meu material i acabar d’arribar fins a Pont de Suert. Quan vam ser a Pont de Suert vam anar a buscar els dorsals i desprès a preparar el material de l’etapa pròleg i ordenar una mica la furgo que estava plena fins a dalt. L’etapa pròleg consistia en una orientació urbana nocturna amb preguntes i per acabar-ho de rematar va ser per relleus. En aquell moment a mi em va entrar una mica la por, només feia que pensar “i si no ho faig prou bé?””i si no sóc prou bo com per competir al costat d’en Toni?”. En Toni em va veure com em canviava la cara i em va animar de seguida. Vam acabar l’etapa en desena posició, això volia dir que el dia següent sortiríem 10 minuts més tard (que en un raid tan llarg no són res). Vam muntar les bicis i ens vam posar a dormir que demà ens esperava un dia molt llarg i molt interessant.

Dissabte 5

6 del matí sona el mòbil per posar-nos a esmorzar un gran plat de pasta amb carn. Vam canviar-nos i ens vam posar la roba per anar amb bici. Començava a estar una mica nerviós i tenia ganes d’estar sobre la bici i començar ja el raid. La primera secció eren 26km de bici i 1200m de desnivell. No vam tenir problemes amb l’orientació excepte en una fita on ens vam trobar gran part dels equips del raid, la fita estava desplaçada i la vam deixar estar. Quan vam tornar a arribar a Pont de Suert desprès de 2 hores 30 min i un bona caiguda baixant. La següent secció era la via ferrada, ens preocupava una mica perquè pensàvem que ens trobaríem “stopers” però quan l’Ari ens va dir que només teníem elits a davant vam pensar “segur que no trobarem stopers”. Vam parlar massa ràpid, l’aproximació a la via ferrada la vam fer a un molt bon ritme i des de baix ja veiem gent pujant. Quan vam ser al principi de la via ferrada vam començar a pujar a un ritme força alt però sense desgastar-nos massa. Quan vam acabar el primer tram o fins i tot una mica abans vam veure el que ens esperava. Una cua super llarga de gent pujant per la via ferrada a un ritme no massa alt. Ens va tocar esperar-nos a darrere de tot i enlloc d’enfadar-nos vam aprofitar per estirar bessons i recuperar una miqueta per a poder mantenir el ritme que portàvem. Un cop acabada la via ferrada amb en Toni estàvem molt molt bé de forces, de moment no ens feia mal res i ara ens tocava un trekking per anar fins al kayak. L’Ari ens va preparar una taula amb entrepans de nutella, coca cola, aquarius i dos bidons amb isotònic, tenim la millor assistència del món pensàvem amb en Toni. La següent secció no pintava gaire complicada, trekking de 4km i 300m de desnivell. En aquesta secció vam fer l’únic error d’orientació que vam fer en tot el raid, però el vam saber solucionar molt ràpidament i en tres quarts d’hora ens vam plantar al kayak. A la secció de Kayak ens esperava una sorpresa no gaire agradable, bé més que una sorpresa en varen ser dos. La primera va ser que havíem de transportar el kayak durant uns 10 minuts fins arribar a la platjeta i la segona sorpresa va ser que com que el pantà havia baixat molt el nivell de l’aigua a la platja hi havia molt i molt de fang (sens enfonsaven els peus fins als turmells). La ruta pel pantà va ser molt xula i vam anar a un ritme altíssim. Quan vam arribar a la platja on hi havia d’haver-hi la fita jo vaig pujar amunt a buscar-la i en Toni em va esperar a baix girant el kayak. La fita estava força mes amunt del que em pensava i a més vaig pujar sense mapa, sort que en Toni em va explicar on era sinó no l’hagués trobat pas. Vam tornar pel mateix camí cap a la platja i en aquella tornada vam descobrir que anàvem primers de la nostre categoria i que anàvem just a darrere de l’equip Grifone. Això ens va animar molt i en el trekking següent vam anar a un ritme força alt tot i que feia força pujada. Just desprès d’aquet trekking tocava el barranc de Viu de Llevata. Vam arribar molt ràpid i ens vam començar a preparar les coses per anar al barranc mentre menjàvem. Ja portàvem 9 hores de raid i ens trobàvem molt bé. Entrem al barranc i avançem molt ràpid, fins que a mig barranc a mi em va venir el “baixon” i vam haver de baixar el ritme. Havia menjat poc i no portàvem cap barreta, tocava gestionar el “baixon” de la millor manera possible per no haver de baixar massa el ritme. L’aigua estava molt freda i això feia desgastar moltíssim el cos. En el barranc vam tenir un petit problema que ens va fer perdre una mitja hora respecte els nostres perseguidors, enlloc de sortir per la sortida normal de barranc ens van dir al breafing que havíem de continuar pel riu fins a trobar un pont. Quan nosaltres estàvem al mig del barranc va haver-hi un canvi de plans i no ens en vam assabentar i nosaltres tots feliços vam continuar barranc avall fins al pont. Quan vam arribar al pont...SORPRESA!! no hi havia ningú! El que vam fer es començar a pujar barranc amunt fins que una furgo que feia assistència ens va veure i ens va explicar el que havia passat i li vam demanar que avises a la nostre assistència que l’esperàvem al pont. Va ser molt amable i en 10 minuts vam tenir a l’Ari al pont preparant-nos les bicis. Vam menjar i ens vam preparar tan ràpid com vam poder per a posar-nos de seguida sobre la bici i remuntar el temps perdut. En 15 minuts ja estàvem pedalant amunt i només ens havien passat 2 equips d’èlit, els segons d’aventura continuaven al barranc. Això ens va animar molt i vam començar a pedalar però sense apretar massa ja que ens quedava molt de raid per endavant. Va ser una bici força fàcil sense massa desnivell i molt repartit en els 22km que havíem de recórrer. Ens va atrapar la nit a la meitat del recorregut però no va ser problema i quan ja portàvem 12 hores i 10 minuts de raid vam arribar a la meta de la primera etapa. Vam ser el primer equip d’arribar a meta i 10 minuts més tard arribava els Grifone i el segon equip d’aventura. Eren les 9 del vespre encara quedaven 2 hores per començar l’etapa nocturna. Ens vam preparar la motxilla per a la nit amb sac, tenda, ... i vam menjar caldo que ens va preparar l’Ari. Jo vaig dormir mitja horeta abans de posar-nos a córrer un altre cop. A les 11 de la nit començàvem la segona etapa, vam sortir nosaltres amb els Grifone, encara faltaven equips per arribar però tenien temps de sortir fins a les 12 de la nit. Al primera i la segona fita no van ser gens difícils i a la tercera vam tenir una mica de dilema, o ens la jugàvem en un camp a través dubtós i feiem un volta força llarga. Vam decidir fer la volta llarga i els Grifone i l’equip de Madrid que anaven darrere nostre a aventura van decidir per prova el camp a través. De camí a buscar un pont per creuar el riu vam veure que el riu no tenia massa profunditat i vam decidir creuar-lo amb els frontals apagats per que els altres dos equips no ens veiessin. Va ser una jugada mestre per què a ells no els va sortir be el camp a traves i van haver de fer marxa enrere. Anàvem primers davant dels Grifone, amb en Toni estàvem super emocionats perquè a més a més anàvem a un ritme alt amb la motxilla plena i no ens feien mal les cames. Vam aguantar tot el trekking amb l’equip Grifone i a les 12 i quart de la jit arribàvem a la zona de vivàc. L’organització ens va donar un got de caldo calent que va entrar molt bé perquè feia força fresqueta. Vam muntar la tenda i preparar els sacs per dormir. Jo fins a les 2 del matí no em vaig poder adormir i en Toni mes o menys també. Tocava descansar que demà al mati tocava tornar a arrencar a les 4 del matí.

Diumenge 6

A les 4:10 del matí sona el rellotge d’en Toni, toca aixecar-se i començar a preparar coses. No havíem dormir massa be i quan vam treure el cap de la tenda vam descobrir que feia fred i vent. Ens aixequem i 5 minuts més tard es va aixecant cada cop més gent. Pleguem els sacs, la tenda i ho tornem a posar tot a la motxilla, ens vestim amb la roba per sortir corrents i mengem uns croissants de xocolata, que estaven boníssims, i en Toni s’escalfa aigua per fer-se un cafetó. A les 4:50 ja estem gairebé tots els equips preparats per sortir. I a les 5 ens donen el mapa i tots a córrer cap a Barruera un altre cop. Aquet trekking va ser genial, amb una nit ben estrellada i uns corriols fantàstics. Vam arribar a Barruera els primers. L’Ari ens esperava amb menjar i enlloc de prendre dos cafès van entrar dos Redbulls. Ens vam canviar de roba per agafar la bici i ens vam carregar les bambes de còrrer a la motxilla i ja estàvem preparats per afrontar la tercera i última etapa del raid, BTT+trekking+BTT.

La primera secció de BTT va ser duríssima, pujada de 1000m de desnivell. Vam començar la pujada de nits i mentre pujàvem veiem els frontals de gent que encara estava fent el trekking fins a Barruera. Anàvem a un ritme brutal, per davant només teníem l’equip Haglofs i a darrere el Grifone. Amb en Toni estàvem al·lucinant del ritme que portàvem, anàvem molt forts i això ens motivava a mantenir el ritme. L’equip Grifone ens va avançar, com era d’esperar, i a partir d’allà fins arribar al final de la primera secció no ens va avançar ningú més. Desprès d’una pujada mortal on va haver-hi rampes que vaig haver de baixar de la bici, ens tocava un trekking d’alta muntanya. Eren 400m de desnivell, allà dalt i feia fred i ens vam abrigar per pujar amunt, pel meu cap només pensava una cosa “Jaume, has d’aguantar és l’última pujada” vam aconseguir arribar a dalt i baixar va ser un moment. Quan estàvem a baix vam veure que arribava un “peloton” d’equips d’èlit i també hi havia l’equip d’aventura que anava segon. Quan vam arribar a la bici altre cop en Xavi ens va dir que portàvem una hora d’avantatge sobre el segon. Això ens va donar una tranquilitat bestant gran. La segona secció de bici va ser més fàcil, a part d’un parell de rampes assesines. Despres d’un corriol fantàstic tornem a ser a Barruera amb un somriure a la cara. L’Ari ens esperava davant de l’arc, només ens quedava fer slackline i una proba especial. La proba de slackline la vam passar sense problemes despres d’una gran actuació meva jajajaja, i la prova sorpresa es tractava de partir un tronc en 3 talls amb una massa i tascons. Estava tan cansat que no podia gairebé ni aixecar la massa sort d’en Toni perquè si fos per mi no l’hagués pas trencat. I desprès de moltes hores de raid vam acabar-lo.

Cares de cansanci, satisfacció, però sobretot de felicitat de formar d’un equip com l’Illa de Rodes Raid Team que com més dies passen més grans i forts soms.

Agrair sobretot a l’Ari la grandíssima assistència que ens va fer. En tot moment teníem el que necessitàvem, sempre les bicis a punt, el menjar, la roba,...La millor assistència del raid sense cap mena de dubte i esperem que en el pròxim raid torni a acompanyar-nos. GRÀCIES ARI!

I per últim moltíssimes gràcies Toni per deixar-me competir al teu costat en una aventura d’aquestes dimensions. Han estat moltes hores de raid però no les canviaria per res del món, ha estat un cap de setmana molt intens i desprès de tot l’estiu entrenant junts ha estat un bon estreno com a parella. Espero poder viure més aventures com aquesta amb tu! GRÀCIES!

P.D: que sapigueu que just al principi del raid a la secció de bici vaig perdre la targeta de control. Sort que un altre corredor la va trobar i la va recollir i quan fèiem marxar enrere ens el vam trobar i ens la va donar. Mai més em tornarà a passar això segur!

Text: Jaume Garcia

http://raiddelsegre.blogspot.com.es/

FOTOS Raid del Segre de Mercè Miranda

FOTOS Selecció Illa de Rodes Raid Team

Benvinguda als nous raiders de l'equip de la temporada 2013-2014!!!

Aquest passat dimecres 2 d’octubre hem realitzat el primer entrenament de la temporada 2013/14 de l’escola de raids d’aventura Illa de Rodes Raid Team.

S’han presentat al voltant de 13 nous alumnes aspirants a entrar a l’equip i 3 o 4 ex-alumnes d’altres anys.

Hem presentat l’equip i la dinàmica de treball i els pagaments, hem pres mides per la roba nova i hem recordat el calendari del mes d’octubre.

En acabat hem realitzat una combinada de btt i correr, realitzant 3 voltes de ciclisme. Cada volta incloia un sector circular de cursa a peu amb diferents exercicis “lúdics” pels voltants de l’institut i al peu del pic de l’àliga amb poc desnivell.

Molt bon ambient i molta energia positiva en aquesta primera presa de contacte.

Ens veiem el proper dijous dia 10 d’octubre.

Teide 0-4-0

Una gran aventura d'aquest tipus comença moltes setmanes abans buscant informaciÓ, mapes, tracks, horaris, vols, etc...

El dia abans vam pujar en cotxe a 2000 m amb la Marta per fer un passeig de 2 hores d'anada i tornada i "amagar" un avituallament líquid i sòlid.

En Toni arribava de Barcelona a les 12 de la nit, jo ja portava una setmana aclimatant-me a Tenerife (es a dir, de vacances). El recullo a l'aeroport i en 1 hora de cotxe ja estem a la Platja del Socorro des d'on comença el nostre repte de pujar i baixar al Teide (3.714m). Es l'únic lloc al món, juntament amb Hawai, on es pot realitzar un desnivell així sortint del mar. Seran 52km molt intensos.

Decidim fer la gran part de l’ascensió de nit per estalviar-nos el sol i la deshidratació que també ens comportaria més opcions d'agafar mal d'alçada. El problema es que anem de fosc en un terreny que no coneixem i amb un mapa molt justet (es el millor que hi ha...ritmo canario). Portem el gps i ens en sortim prou bé.

El record de l’ascensió (nomes pujar) es de 3h47 min, nosaltres comptem trigar el doble ja que hem de tornar a baixar i ja sabeu que no és tan fàcil com la gent pensa.

Podríem dividir la pujada en tres parts: els primers mil metres alternem asfalt i pistes amb unes pendents brutals (heu de visitar el poble de Icod el Alto i ho entendreu ràpid).

De mil a dos mil metres anem per pistes dins d'una vegetació selvàtica i molta humitat que ens fa suar de valent, poc a poc anem perdent vegetació fins arribar a un collet 2100 on ja veiem el cim del Teide il·luminat per la lluna plena: ESPECTACULAR, si d’això en fessin una cursa hi haurien hòsties per poder apuntar-se, de moment és el privilegi dels pioners:aventura 100%.

Entrem a la zona de la Fortaleza i un paisatge desèrtic que sembla molt a les pelis de marcians, amb la llum de la lluna i el cansament acumulat ens dona com a resultat un record realment al·lucinant i únic, no el puc descriure...

Arribem a l'avituallament que hem deixat el dia abans, comença a refrescar, ara ens ve un tram amb pendents normals que ens sap a gloria fins arribar a la Montaña Blanca que ja ens dona accés a l'aresta per pujar al cim. En aquest tram en Toni té una mica de baixón (noticia!, ja no passarà més). Com sempre es recupera i em toca patir a mi la resta de l'aventura. A partir de la cota 2.700m comença la festa: ja portem 4h pujant a fondo, comença a sortir el sol, les pendents són brutals i es comença a notar la falta de pressió en l'oxigen... Maco maco de debò: cal estar concentrats al màxim, beure, menjar, respirar,la roba, el ritme, el company...

Veiem sortir el sol de la illa de Gran Canaria des del refugi Altavista a 3.200 m després d'avançar al típic grup de xandaleros de cada muntanya que han sortit del parking de cotxes a 2000m i han confós pujar al Teide amb un partit de futbol: tot son crits,canvis de ritme i altres rituals estranys...

5 hores llargues i el dolor és intens. Tenim un problema afegit: hem de passar la cota 3550 abans de les 9 del mati ja que és l’hora a la que arriba un guarda del parc nacional i només et deixa pujar amb un permís que bla bla bla... Molt avorrit i surrealista...em fa ràbia escriure-ho i tot.

Anem justets per passar a aquesta hora i jo ja vaig molt cuit però no podem parar a descansar ni afluixar el ritme com a mínim fins a passar el control: molt de dolor. Finalment passem amb 30 min de marge. Després de 7 h justes arribem al cim. Més maco de lluny que d'aprop (com moltes coses a la vida), no hi ha creu, crater petit,el pobre Toni quasi plora.

Estem molt contents per haver arribat al cim mes alt d'Espanya però sabem que la part clau del repte es la baixada que s'apropa, això ho veureu a les cares de semi-felicitat de les fotos: quan de dolor ens espera fins arribar a la platja...

Des del cim podem veure les illes de La Palma, La Gomera i Gran Canaria, les canyades del Teide, els rius de lava fossilitzats... Tot molt maco.

Iniciem la baixada: 3.714 metres de baixada que experimentarem metre a metre ens els nostres quàdriceps, tendons rotulians, glutis, i fins i tot les orelles... A més a més, ja sabeu que jo estic yayo i el meu turmell encara pitjor, li he fet un super-tapping però estic bastant cagat.

Fa un calor bestial, sort que hem pujat de nit, el tram d'aresta amb lava es molt tècnic, tinc molta por amb el turmell...

La part intermitja fins la Fortaleza és més còmode: menys pendent i una sorreta que limita el dolor... Grans fotos.

Tornem a estar a l'avituallament de cota 2000. Ens tornem a carregar de líquid i menjar. Increïble el que hem begut i menjat en aquesta aventura.

Les dos ultimes hores de baixades per pista i asfalt fins a la platja del Socorro són un DRAMA físic, molt de dolor, ens cal molta concentració. I pensar que la gent del carrer es pensa que les baixades correns son fàcils i còmodes!!!!

També ens quedem flipats pensant com collons hem pogut pujar tot el que estem baixant... El que fa la il·lusió.

Després de 5 hores llargues de baixada i amb total de 13h 7' completem el nostre repte banyant-nos a la platja del Socorro, només fins la cintura ja que té una corrent impressionant i amb prou feines ens podem aguantar de peu (fora de l'aigua passa el mateix). Dutxa, birra, torradetes canaries i pulpito i dos o tres dies caminant com chiquito de la calzada i amb un somriure estrany a la cara.

Una gran aventura, acompanyat de grans persones: la marta en la logística externa i en Toni, inseparable i incombustible, donant-me confiança i seguretat com sempre. Tot i que hem de reconèixer que aquest cop estàvem força cagats, no teniem gens clar aconseguir-ho, moltes incògnites... Recordeu que l'aventura comença just on acaba el teu marge de seguretat. I el Teide sempre estarà molt lluny d'aquest marge, molt amunt.

Text: Ruben Lamas.

FOTOS TEIDE 0-4-0

Ruta BTT dels Pirineus 2013

Sembla mentida que ja faci un any. Ja ens trobem a Pont de Suert en Toni, l’Alfons, en Jaume, en Ruben i el nostre assistent habitual en Lolo.

Aquest any hem decidit traçar un itinerari que ens permeti fer algunes vies ferrates i pujar algún cim a peu que combinarem amb la quilometrada habitual de btt, sempre buscant els corriols més autèntics que trobem. Ens basem amb els itineraris estrella de Aramon Bike: Epic Trail i Turbon Extrem,és a dir, una gran volta a la Penya Montanyesa i a la muntanya del Turbon. Tot el recorregut per Osca, just a tocar de Catalunya.

Dilluns 24 de juny amb una bona previsió de meteo per tota la semana comencem amb la via ferrata del Tossal de Miravet al Pont de Suert. Una via fácil que enllestim en una horeta i que ens serveix per escalfar-nos després de les 5 horetes de viatge des de Roses.

Molta calor, despleguem la nostra super carpa, dinem i cap a mitja tarda quan el sol afluixa una mica ens iniciem l’itinerari en BTT pujant cap al poble de Bonansa per acabar al camping de Les Paules. Recorregut senzill on destaca un tram de corriol que ens toca fer portejant la bicicleta fins al poble d’Alins: és el que pot pasar quan busques el recorregut més autèntic.

El grup funciona bé, l’Alfons té dubtes sobre si resistirà els 5 dies i en Ruben l’espatlla contracturada, però tot dins de la normalitat. Cervesa de rigor, sopar preparat pel Lolo, tot en ordre…

Dimarts 25 tenim una bona tirada en BTT que comença en un corriol preciós fins a Espés que ens compensa l’esforç del dia anterior portejant la bcicleta. Dura pujada a la colladeta Duran i tram mixte per la cara nord del Turbon fins arribar a Seira i gaudir d’un bon dinar/picnic. A partir d’aquií asfalt amb tendencia a baixar fins a Campo on podem veure les destrosses de l’aiguat de la semana anterior. A partir de Campo iniciem pujada fins a la via ferrada de la Foradada del Toscar: pujada llarga, dura i per carretera massa ample. A relleus i amb paciència arribem al peu de la via, ens equipem i cap amunt.

La via es molt xula en el seu primer sector: bones agulles i canals. El segon sector proposa alguns flanquejos on en Jaume s’oblida de respirar. El tercer sector no està a l’alçada dels anteriors. La baixada és molt directe i una mica perdedora, com sempre, anem molt ràpid i atrapem al grup del davant. Reprenem les BTT per baixar fins a Campo i trobar una zona on passar la nit per lliure ja que no hi ha camping pels voltants.

Dimecres 26 es presenta el dia més dur de la ruta (sort que abans de començar no ho sabiem). Iniciem la jornada pujant per asfalt fins al poble de Viu, avituallament Lolo i per pista amb rampes duríssimes fins al coll de Cullivert: molt dur. A partir d’aquest coll ja tenim sempre la visió del cim de la Peña Montañesa: el nostre proper objectiu. Ara transitem per un corriol més o menys planer molt maco entre boscos que es converteix en una pista en lleugera pujada fins a La Collada a 1.500m d’alçada. Aquí amaguem les btt en el bosc, agafem les bambes i pugem caminant fins al cim de la Peña a 2.200m per una canal de pedres que riu-te`n del Pedraforca. Pujada super directe i molt dura cap al cim,fa moltíssima calor i no tenim portecció dels arbres, la pendent és molt forta i costa mantenir l’equilibri: en Jaume s’enrecorda perfectament de cada pedra, li podeu preguntar. Des del cim unes vistes meravelloses de 360º on destaca el Monte Perdido que encara manté gruix de neu.

Baixada super ràpida per la pedrera on ens divertim molt i practiquem l’esquí. Reprenem les btt i ens endinsem al MITIC corriol de que ens portarà a Oncins on ens espera en Lolo. Tan sols us diré que en els anys que porto en BTT podem dir que aquest ha estat EL CORRIOL. Molt variat: a vegades ràpid fàcil ,a vegades tècnic, grans vistes,... ho té tot. Ens hi deixem la pell i arribem després d’uns inolvidables 30 minuts destrossats al poble de Oncins. Aquella sensació de cansanci però de plaer màxim, de saber que ho has donat tot sobre la btt, que l’has amortitzat: els frens, la suspensió, l’equilibri del quadre, etc...

Descansem a la carpa instalada al poble de Oncins i baixem per carretera i pista fins a trobar el riu, a partir d’aquí ens espera una horeta per un corriol arran de riu molt maco però molt dur, ple de tobogans terrorífics i trams de porteig que , deprés de 8 hores de ruta, es fan molt durs. Arribem al poble de Lafortunada i estem obligats (i agraits) a fer la ultima mitja hora per carretera asfaltada fins al camping de Salinas de Sin. Descans, dutxa freda (o quasi) per alguns, sopar, dormir.

Dijous 27 tenim per davant un itinerari en btt aparentment simple: asfalt en pujada fins a Plan, 1000m de pujada i 1000 de baixada per passar el coll de Sahun i arribar a la vall de Benasque. Molt macos els túnels de la carretera fins a Plan. Pujada de més de 1’30 hores fins al coll de Sahun on els més joves acaben d’apendre que vol dir regular-se, menjar i patir per mantenir el ritme. La baixada al principi per pista es molt ràpida i el final per corriol és indescriptible: mireu el video quan pogueu i ho entendreu. Cap al migdia (increible) arribem al camping de la Borda d’Arnaldet a Sesué: dinar, piscina, migdiada i Toni, Alfons i Jaume van a fer la via ferrada del Castellaso a l’esprint, curteta, amb cabretes pel mig i algun stopper. Per la tarda/nit anem a Benasque a sopar guarrades (que ja toca), i entrem a la botiga Barrabés per constatar ho pobres que som.

Divendres 28 és l’últim dia: motivació evident, però és una etapa molt llarga de btt amb 3 pujades enormes i el cansanci acumulat de 4 dies molt intensos. En acabar la primera pujada i baixada de 700m de desnivell tenim el típic moment surrealista de cada ruta amb l’averia mecànica aparentment simple que és complica molt: són moments molt surrealistes, si veieu el video ho hem passat càmara ràpida i tot i així ja cansa. Encarem la segona pujada cap a les Villas del Turbon voltejant la cara sud del Turbon que és clarament  més lletja que la cara nord que vam fer el primer i segon dia. La carretera està en obres, fa molta calor i arribem molt cansats al collado de Planatuzal. Si la pujada ha estat dura la baixada és un drama de pedres i pedres, una veritable llàstima i una tortura pels braços i l’esquena. Arribem a l’ultim avituallament abans de l’última pujada i es repeteix el encadenament de desgràcies mecàniques surrealistes de cada ruta. La part positiva és que som capaços de montar la cadena i les dos rodes de la btt 26” vella d’enToni en un plis-plas.

Com us podeu imaginar aquesta darrera pujada respon als tòpics de dura, superdura i megadura. Primer tram asfaltat per castigar, segon tram de rampes de terra amb pedres super dures que quasi perdem l’equilibri per matar-nos i tram final més rodador però que no para de pujar per enterrar-nos. El pobre Toni amb la btt vella i la suspensió trencada i bloquejada pateix més del necessari.

Arribem adalt del darrer coll: el cap de Montost a 1.750m, tornem a Catalunya i ens espera una baixada preciosa per prats d’herba, ramats de cavalls salvatges i vistes  espectaculars. Darrera baixada per asfalt on en Jaume aconsegueix fer un “interior” al Ruben despres de 5 dies i gran abraçada en arribar de nou al Pont de Suert i acabar la nostra ruta d’aquest any als Pirineus.

Molt orgullosos i feliços, abraçats amb el nostre estimat assistent Lolo comencem arecollir totes les coses, saquegem un Caprabo i reprenem les 5 hores de viatge fins a casa parant a fer el bocata en un bar molt estrany i amb el sentiment de felicitat de cada estiu.

Moltes felicitats a tots.

Ruben Lamas

FOTOS RUTA BTT DELS PIRINEUS 2013

Repte del bici trail Ter acabat gràcies a l'esperit d'equip!!!

A les 5 del matí sona el despertador, estem al pàrking de Vallter 2000 en Toni, en Cesc, en Jaume, el nostre gran assistent Lolo i jo. Per mi ja es tot un èxit estar aquí, la setmana anterior la vaig passar entre antibiòtics i ibuprofens: arribo molt justet però amb molta il·lusió per completar el repte del ter, 225 kilòmetres seguint el recorregut del riu Ter fins a l'Estartit.

Sortim a les 6:45 amb 45 min de retràs degut a una organització lamentable que anirà empitjorant al llarg del dia.

Previsions de molta pluja que es compliran ben aviat. Sortim per baixada rapida d'asfalt fins a Camprodon i per pistes i corriols fins a Sant Joan de les Abadesses. Via verda fins a Ripoll i rumb sud cap a Manlleu on comencen les primeres pujades importants i les primeres pluges.

Rodem tots quatre junts amb bons relleus i la pujada que ens allunya del riu fins a santa maria de Besora la fem a bon ritme recuperant moltes posicions fins a col·locar-nos entre els 20 primers.

Avituallament i baixada rapida per asfalt i comença la pluja forta i els llamps apropant-nos al km 100 cap a Manlleu. Diluvi universal. Hem fet un bon grupet de 8-10 corredors. En Lolo ens fa una assistència excepcional com sempre i ens passa un impermeable al Jaume i a mi que ens va de perles. “Tupper” de pasta a Manlleu i anem cap a la zona dels pantans de Sau i Susqueda on el terreny i el perfil son, clarament, el mes complicat de la ruta i mes desprès de 110 km de cursa.

Jo ja tenia clar que la setmana malalt i l’antibiòtic em passaria factura en un moment o altre... doncs arriba el moment: les cames es comencen a posar atòniques (dures) de manera no proporcional a l'esforç, li comento al Toni que el ritme esta sent massa dur per mi i la seva mirada ja m'ho diu tot: "xaval, prepara't pel calvari ja que el ritme es correcte i el problema el tens tu".

Aconsegueixo aguantar el ritme del grup fins al pantà de Sau a dures penes. El tram entre Sau i Susqueda passa a la meva col·lecció de DOLOR. Terreny molt tou i pedregós, tobogans constants i sense forces, lluito amb tot per no baixar-me de la bici, el grupet ens abandona, els meus companys es queden darrera meu, impotents, assistint al drama en silenci. No parla ningú: jo no puc i ells suposo que no saben que dir. Intenten donar-me roda però el terreny es massa irregular i la perdo. No se quants minuts van passar , no podia ni ficar la ma al mallot i agafar un gel, tan sols em concentrava en suportar el dolor esperant que el terreny millores i poder recuperar forces. Us podeu imaginar també el meu disgust pels minuts que faig perdre als companys, se que no em deixaran sol, encara que els hi demani, se que es quedaran amb mi passi el que passi i això encara m'afegeix mes pressió.

Aquests moments son molt importants per un esportista de resistència, son els mals moments dels que aprens molt, veus com estan els límits i com t'hi afrontes, veus el teu límit físic i com hi respons mentalment.

Finalment arriba l'asfalt i la presa de Susqueda, i la baixada. Puc menjar gels i agafar roda dels meus companys i em vaig refent(senyal de que tenia una bona forma física). Encara no m'he refet mentalment del drama que ha passat i de les 4 hores de pluja que hem passat quan arribem al Pasteral i a la via verda de Girona i ens diuen que anul·len la cursa per mal temps. Just ara que comença a sortir el sol i quan ja portem 140 kilòmetres.

Ja sabeu que quan relato fets extraordinaris no m'agrada barrejar gent mediocre que no es mereix robar protagonisme al relat, per tant, deixaré de banda el tema del criteri de l’organització (quina llàstima rebentar una idea tan bona). Nosaltres som una escola de raids i amb un caràcter molt marcat que va mes enllà de les curses i els dorsals. Decidim entregar els dorsals i demanar quatre entrepans de llom amb formatge, canvi de roba amb la nostra assistència que, com sempre, ja esta aquí. Reorganitzem els 80 kilòmetres que ens queden i seguim el nostre repte sense dubtes.

Rodem ràpid fins a Girona, els companys em porten a roda com un rei i jo vaig dosificant forces amb la calculadora al cap barallant-se amb el cor que vol ajudar i donar relleus.

Ens tornem a trobar amb en Lolo a Flaça, i jo pateixo molt en els trams semiinundats plens de grava. Els companys esperen, jo lluito per reenganxar-me.

Km 180, trams ondulats d'asfalt i pistes fins a la presa de Colomers i fem la ultima parada a tocar a Verges. El meu pare ens ha comprat coca-cola, xips i olives per aquest últim avituallament... Ole tu!

En Cesc i el Toni donen relleus magnífics, en Jaume aguanta amb molta dignitat i jo vaig incrustat a roda de qui puc sense cap dignitat: es el que te anar amb les llums d'alarma patint des de fa 100 kilòmetres.

Desprès de 11h45 minuts arribem a la platja de l'Estartit i la gola del Ter.

Hem aconseguit el repte, he aconseguit empènyer els meus límits físics i mentals en una cursa per la qual no estava al 100% , hem treballat com un equip demostrant experiència i caràcter i capacitat de patiment i ,el mes important, els meus companys m'han tornat a demostrar que son uns grans esportistes però sobretot son unes persones extraordinàries que m'estimo moltíssim. Per vosaltres Toni, Jaume, Cesc i Lolo el meu reconeixement com a "Finishers" que ens ha negat l’organització.

Ruben Lamas

FOTOS ARRIBADA A L'ESTARTIT!!!

El Repte del Ter

L'Illa de Rodes Raid team presenta aquest dissabte 8 de Juny un equip de 4 components format per Ruben Lamas, Cesc Torrent, Toni Muné i Jaume Garcia al "I repte del Ter" una cursa de BTT de 205km i 1100m de D+ que surt des de Vallter 2000 fins L'Estartit en menys de 16h.

Objectiu: Acabar els 205km tots. 

Cursa trail Terrades

I aquest diumenge dia 2 de Juny, el nostre company Ferran Díaz va participar a la cursa de Terrades, 14km i 600m de D+; on ho va completar en 1h 11´ 33´´ i una gran 4t posició acariciant el tercer esgraò del  podi. El pròxim repte que li espera es la Marató de muntanya EMONA, que surt des de Sant Joan de les Abadesses passant per Bastiments i Vall de Núria; on té un recorregut de 42km i 3.900m de D+.

 Sort Company!
http://www.emmona.cat/ca-ES/sub-marato

Cabreres 2013

I aquest passat Diumenge 26 de maig, el nostre company i ànima de l'equip Ruben Lamas va participar a la mítica marxa BTT que es desenvolupa a l'est de la comarca d'Osona per la zona del Collsacabra, d'on d'aquí surt el nom de marxa: La Cabreres.

Una Cabreres que constava de 65km i 1900m de D+ per uns paissatges i un terreny espectacular, on els nostra company Ruben va finalitzar la prova en 4h 12min.