dimarts, 24 de setembre del 2013

Teide 0-4-0

Una gran aventura d'aquest tipus comença moltes setmanes abans buscant informaciÓ, mapes, tracks, horaris, vols, etc...
El dia abans vam pujar en cotxe a 2000 m amb la Marta per fer un passeig de 2 hores d'anada i tornada i "amagar" un avituallament líquid i sòlid.
En Toni arribava de Barcelona a les 12 de la nit, jo ja portava una setmana aclimatant-me a Tenerife (es a dir, de vacances). El recullo a l'aeroport i en 1 hora de cotxe ja estem a la Platja del Socorro des d'on comença el nostre repte de pujar i baixar al Teide (3.714m). Es l'únic lloc al món, juntament amb Hawai, on es pot realitzar un desnivell així sortint del mar. Seran 52km molt intensos.
Decidim fer la gran part de l’ascensió de nit per estalviar-nos el sol i la deshidratació que també ens comportaria més opcions d'agafar mal d'alçada. El problema es que anem de fosc en un terreny que no coneixem i amb un mapa molt justet (es el millor que hi ha...ritmo canario). Portem el gps i ens en sortim prou bé.
El record de l’ascensió (nomes pujar) es de 3h47 min, nosaltres comptem trigar el doble ja que hem de tornar a baixar i ja sabeu que no és tan fàcil com la gent pensa.
Podríem dividir la pujada en tres parts: els primers mil metres alternem asfalt i pistes amb unes pendents brutals (heu de visitar el poble de Icod el Alto i ho entendreu ràpid).
De mil a dos mil metres anem per pistes dins d'una vegetació selvàtica i molta humitat que ens fa suar de valent, poc a poc anem perdent vegetació fins arribar a un collet 2100 on ja veiem el cim del Teide il·luminat per la lluna plena: ESPECTACULAR, si d’això en fessin una cursa hi haurien hòsties per poder apuntar-se, de moment és el privilegi dels pioners:aventura 100%.
Entrem a la zona de la Fortaleza i un paisatge desèrtic que sembla molt a les pelis de marcians, amb la llum de la lluna i el cansament acumulat ens dona com a resultat un record realment al·lucinant i únic, no el puc descriure...
Arribem a l'avituallament que hem deixat el dia abans, comença a refrescar, ara ens ve un tram amb pendents normals que ens sap a gloria fins arribar a la Montaña Blanca que ja ens dona accés a l'aresta per pujar al cim. En aquest tram en Toni té una mica de baixón (noticia!, ja no passarà més). Com sempre es recupera i em toca patir a mi la resta de l'aventura. A partir de la cota 2.700m comença la festa: ja portem 4h pujant a fondo, comença a sortir el sol, les pendents són brutals i es comença a notar la falta de pressió en l'oxigen... Maco maco de debò: cal estar concentrats al màxim, beure, menjar, respirar,la roba, el ritme, el company...
Veiem sortir el sol de la illa de Gran Canaria des del refugi Altavista a 3.200 m després d'avançar al típic grup de xandaleros de cada muntanya que han sortit del parking de cotxes a 2000m i han confós pujar al Teide amb un partit de futbol: tot son crits,canvis de ritme i altres rituals estranys...
5 hores llargues i el dolor és intens. Tenim un problema afegit: hem de passar la cota 3550 abans de les 9 del mati ja que és l’hora a la que arriba un guarda del parc nacional i només et deixa pujar amb un permís que bla bla bla... Molt avorrit i surrealista...em fa ràbia escriure-ho i tot.
Anem justets per passar a aquesta hora i jo ja vaig molt cuit però no podem parar a descansar ni afluixar el ritme com a mínim fins a passar el control: molt de dolor. Finalment passem amb 30 min de marge. Després de 7 h justes arribem al cim. Més maco de lluny que d'aprop (com moltes coses a la vida), no hi ha creu, crater petit,el pobre Toni quasi plora.
Estem molt contents per haver arribat al cim mes alt d'Espanya però sabem que la part clau del repte es la baixada que s'apropa, això ho veureu a les cares de semi-felicitat de les fotos: quan de dolor ens espera fins arribar a la platja...
Des del cim podem veure les illes de La Palma, La Gomera i Gran Canaria, les canyades del Teide, els rius de lava fossilitzats... Tot molt maco.
Iniciem la baixada: 3.714 metres de baixada que experimentarem metre a metre ens els nostres quàdriceps, tendons rotulians, glutis, i fins i tot les orelles... A més a més, ja sabeu que jo estic yayo i el meu turmell encara pitjor, li he fet un super-tapping però estic bastant cagat.
Fa un calor bestial, sort que hem pujat de nit, el tram d'aresta amb lava es molt tècnic, tinc molta por amb el turmell...
La part intermitja fins la Fortaleza és més còmode: menys pendent i una sorreta que limita el dolor... Grans fotos.
Tornem a estar a l'avituallament de cota 2000. Ens tornem a carregar de líquid i menjar. Increïble el que hem begut i menjat en aquesta aventura.
Les dos ultimes hores de baixades per pista i asfalt fins a la platja del Socorro són un DRAMA físic, molt de dolor, ens cal molta concentració. I pensar que la gent del carrer es pensa que les baixades correns son fàcils i còmodes!!!!
També ens quedem flipats pensant com collons hem pogut pujar tot el que estem baixant... El que fa la il·lusió.
Després de 5 hores llargues de baixada i amb total de 13h 7' completem el nostre repte banyant-nos a la platja del Socorro, només fins la cintura ja que té una corrent impressionant i amb prou feines ens podem aguantar de peu (fora de l'aigua passa el mateix). Dutxa, birra, torradetes canaries i pulpito i dos o tres dies caminant com chiquito de la calzada i amb un somriure estrany a la cara.

Una gran aventura, acompanyat de grans persones: la marta en la logística externa i en Toni, inseparable i incombustible, donant-me confiança i seguretat com sempre. Tot i que hem de reconèixer que aquest cop estàvem força cagats, no teniem gens clar aconseguir-ho, moltes incògnites... Recordeu que l'aventura comença just on acaba el teu marge de seguretat. I el Teide sempre estarà molt lluny d'aquest marge, molt amunt.

Text: Ruben Lamas.