divendres, 23 de gener del 2015

Expedició Toubkal, el meu primer quatre mil!

El viatge començava agafant el tren de Tanger – Marrakech, 11 hores llargues de camí, sort que era nocturn i vam agafar lliteres per anar còmodes. En el viatge m’acompanyava el meu pare i un amic seu. En entrar al compartiment jo i el meu pare vàrem conèixer un alemany que visitava el Marroc en bicicleta, també hi havia una fotògrafa anglesa i de vint-i-pico d’anys, la noia viatjava sola, una cosa poc comuna en un país tan diferent del seu.
 Rapidament em vaig adormir, però havia ficat el despertador del mòbil just una mica abans de la sortida del sol, per així poder gaudir d'aquell paisatge tan planer, amb petits turons, i que en l'horitzó es podia contemplar el Atlas, tot estava vestit de blanc, els raigs de sol reflectia en la neu. A les 8:10 del matí arribàvem a Marrakech, vam anar a esmorzar en una cafeteria, un bon entrepà i un te marroquí, per recuperar forces. Tot seguit vam llogar un 4x4 per agafar camí fins a Imlil, on començava la ruta a peu. Una carretera estreta i directa que els 60 km de Marrakech a Imlil es va passar ràpid.
En arribar a Imlil un guia s’havia apropat per ser el nostre guia, però el camí no tenia pèrdua i teníem bastant coneixement de la zona, ens va invitar a la seva casa a dinar dos plats de cuscús, en va costar acabar el primer plat i el segon ni el vaig olorar, tot això només per menjar-nos el coco però no el vam contractar però sí que vam llogar algun material seu.
A la una de la tarda, vam començar a caminar cap al refugi, anàvem molt tard, ens agafaria la nit durant el camí, però igualment vam continuar, el camí era molt espectacular, moltes vistes panoràmiques, caminant per un caminet estret que bordejava una muntanya fins a arribar un poble amb un nom molt però, ens vam topar molts de grups tornant de l’expedició, ens vam topar amb catalans de Montmeló, en el poble vam decidir passar la nit allà mateix, ja que encara ens faltava la meitat i ja era de nit, aquella nit ho vaig passar malament, el poble eren només 7 cases, i explicaven històries de terror, i més d’un cop m’havien espantat pel poble durant la nit, la gent es dedica a espantar a la gent que passa i fer males jugades, aquella nit vaig dormir amb el piolet per si de cas, no em fiava ni un pèl d’aquella gent.
Al matí al despertar vam esmorzar i rapidament vam agafar camí cap al refugi, en aquest tram vam entrar en contacte amb la neu, ens vam equipar els grampons. El camí era línia recta amb pujada, molt tranquil i res tècnic, en un punt el meu pare i el seu amic es van parar en una barraca que estava pel camí, per prendre alguna beguda, jo els vaig abandonar i vaig seguir caminant, no em volia parar i tenia ganes d'estar sol una mica perdut i anar pensant en coses, anant solucionen temes, mentalment. Vaig arribar al refugi, ja tenia gana, vaig esperar que preparessin el dinar i així després explorar una mica la zona. Quan ja havia dinat, vaig fer un assaig d’intent de pujada al cim Toubkal, per veure com era el camí i com estava, vaig anar pujant i vaig topar amb un grup de guies que baixaven un francès en camilla per una pendent molt pronunciada, estava totalment tapada de dalt a baix amb la manta tèrmica, pensava que estava morta, però per sort no ho estava. En aquell moment em vaig cagar una mica, em vaig començar a menjar-me el coco, pensant que també em podria passar qualsevol cosa, però vaig fer front i vaig continuar endavant, ja era les quatre i mitja de la tarda, ja era hora de començar a baixar cap al refugi, començava a fer-se fosc i es notava més el fred, una fred que t’entrava fins als ossos. Baixant em vaig topar amb un noruec que pujava cap al cim, vaig parlar amb ell una estona i em va dir que és quedaria a dormir en el cim, per poder contemplar la posta de sol i la sortida de bon matí, vaig continuar baixant fins que vaig arribar al refugi.
En arribar al refugi, tenia gana així que tocava berenar, després vaig anar a la sala comuna on estaven la majoria de gent allotjada en el refugi, hi havia grupets, jo sense compassió vaig obrir camí fins a poder seure al costat de la xemeneia on estaven reunits els guies de la zona, ells van començar a conversar amb mi, en van explicar coses d'alpinisme, de les muntanyes de l’atles, moltes curiositats. Un d’ells em va presentar la primera alpinista marroquina en pujar l’Aconcagua. Després de tant parlar vam anar a sopar, el sopar estava molt deliciós, vaig ser jo que vaig menjar més en tota la taula, després de emplenar-me la panxa vaig tornar a seure al costat dels guies, però també vaig parlar amb altres persones, amb uns catalans concretament de Montmeló. Un dels guies en què havia parlat més, em va proposar en anar amb ell fins al cim a primera hora del matí i jo vaig accedir, tot seguit em vaig anar a dormir.
A les cinc de la matinada sonava el despertador, era hora per prepararem i esmorzar bé i així a les 6 del matí, començar a pujar. A bon matí hi havia bastant de fred, però una vegada pujant entrava en calor, encara era fosc, passant els minuts ja és podia veure amb més claredat el paisatge, en un moment em vaig girar i vaig poder contemplar com els primers raigs de sol brillaven dalt dels cims. Érem el primer grup a pujar i de no xulejar també del mes ràpids, en un punt en què ens vam parar un minut, en un coll és podia veure la punta de la piràmide de ferro del cim Toubkal, vam seguir fins al cim, i en arribar la cosa primera que vaig fer va ser tocar la piràmide i deixar el meu nom gravat en ella. Aquell noruec que em vaig topar el dia abans que volia passar la nit en el cim, estava allà mateix al costat de la piràmide esmorzant macarrons, em va donar la mà i a part d’ell el guia també, unes quantes fotos, contemplar l’enormitat de l’atles, descansar, menjar alguna coseta. Mai oblidaré aquella satisfacció i explosió de sensacions en pujar el meu primer quatre mil. Ara tocava baixar, des del cim fins al refugi vam baixar a tota hòstia, diguem que baixaven corregués, crec jo que el guia em posava a prova la meva capacitat, i com no li vaig demostrar el meu gran potencial, molts de grups que topàvem flipaven amb nosaltres, un guia i un noi jove, el més jove que hi havia per allà, baixar corrents i derrapar, i també lliscant assegut en la pendent i per frenar utilitzar el piolet perquè d’altra manera no hi havia.
Ara tocava menjar alguna cosa, recollir les coses i sobretot ensenyar-li i explicant la aventureta, ja que estava una mica malalt i no va poder acompanyar-me fins al cim. Tot el camí de regrés va ser tranquil i ràpid, vam arribar a Imlil al voltant de les 5 de la tarda, just per anar a Marrakech i agafar el tren per tornar a casa a Tanger.
Ara amb moltes ganes de seguir sumant metres i apuntar cims, mai parar d'explorar i sempre amunt.

Text i fotos: Yasin Khatira

FOTOS


dimarts, 6 de gener del 2015

Dinar de Nadal 2014-2015

Dissabte 20 de desembre del 2015 celebrem el ja tradicional (aquest any dinar) de Nadal amb una sessió de fotos a l'Institut i a la Ciutadella de Roses (gràcies a l'Ajuntament de Roses per oferir-nos aquest espai únic de la ciutat).
Seguidament dinem al "Santuari" Bar Bahía. Tiberi monstruós!!! I barra lliure!!!
Graduem els 6 raiders nous que han superat el procés de selecció; felicitats!!! Adri, Aaron, Joel, Javi, Arnau i Marcos!!! Moooollllttttt graaaannnsssss!!! Sou el futur-present!!!
Finalment animem el dinar amb un video històric de l'equip i repartim regals de l'amic invisible. 
Per concloure l'esdeveniment ens motivem per l'any 2015!!! Un any ple d'il·lusions i raids!!!

FOTOS