dimarts, 1 de setembre de 2015

Repte Muga-Ter 25-26 d'abril del 2015

S’apropa el bon temps, la primavera, s’apropen les dates decisives de la temporada on cal treure a la llum tota la feina feta els mesos anteriors en la foscor.
El projecte d’unir el naixement el riu Muga amb el naixement del riu Ter en BTT marca l’inici d’aquesta darrera fase de la temporada que s’hauria de culminar amb la travessa dels Pirineus al juny.
A més a més, per mi serà l’única oportunitat d’afrontar una aventura amb els companys/amics de l’equip de raids, de l’Illa de Rodes Raid Team. Són els millors, espectaculars, ja ho veureu. I jo pel mig atabalant amb els meus projectes de xalat en mig de la seva programació de raids, un luxe poder estar al costat dels millors que jo he conegut, i encara més grans persones.
També és un gran test físic per tots per afrontar els reptes que cadascú de nosaltres té al maig i juny. Les conclusions que extraurem d’aquest repte aniran molt bé per afrontar els propers tres mesos.
Necessito provar altres coses a part de les cames: el menjar, el beure, la roba i material complementari que després aplicaré amb més confiança als Pirineus. Un super test però, a la vegada, un repte molt dur i atractiu en si mateix que dubto que a ningú se li hagi acudit mai (i ho entenc perfectament, s’ha d’estar una mica il·luminat per pensar coses d’aquestes, però a mi em passa constantment des dels 16 anys...)
Aquest repte estava programat fa un mes però el vam haver d’aplaçar per un a meteo horrible. Degut a l’agenda dels raiders implicats (Toni, Tito, Rafa i jo) la nova data s’ha definit per aquest 25/26 abril. Just el cap de setmana després del crèdit de síntesi del CAFEMN.
Per aquells a qui això no us diu res mireu el  blog del CAFEMN les cares dels alumnes quan acaben aquest crèdit de 5 dies de ruta itinerant per la muntanya combinant btt, a peu, caiac, vela i hípica dormint i menjant quasi sempre de campament.
És a dir, ocupant-me molt poc de mi i molt de 32 adolescents en semi llibertat que descobreixen el verdader significat de paraules infravalorades per ells com: cansanci, gana, angoixa, estrès, set, responsabilitat, etc... Tot un espectacle, però cansa molt.
Són els típics 5 dies previs que ningú desitjaria abans d’un repte  esportiu de més de 24 hores non stop. Però l’agenda així ho ha decidit. També té una lectura positiva en el meu cas: segur que començo el repte cansat i estressat, per tant el simulacre per la travessa dels Pirineus serà molt més real.
A la vida tot és un tema de perspectives o de mirar el got mig buit o mig ple, tot i que jo prefereixo mirar quanta aigua queda en el got per si hem d’anar racionant, defecte professional. Sempre gestionant el tema...
Això si, ja us he dit que en aquest repte no estaria sol, tindré al meu costat als millors raiders i la millor assistència (Lolo i Ari)que es pot desitjar i que segur que es deixaran la pell per nosaltres.
Aquest tema de l’assistència en els reptes del Illa de Rodes Raid Team es mereix un  apunt especial: els mires a la cara i sempre et somriuen (i moltes vegades tu no, però ells continuen somrient), creus que necessites alguna cosa i ja l’estaven preparant, arribes al poble de Montesquiu a les 5:45 de la matinada i allà estan amb les furgos esperant.
Mai seré capaç d’expressar amb paraules el meu agraïment per tots vosaltres, herois anònims que porto en el cor i que us embarqueu per amor a l’art en qualsevol repte que us proposi. Moltes gràcies Lolo, Salva, Ari, Marta, Cesc, Jaume Garcia, Tito, David Solís, Quim Garcia i si em deixo algú més que m’ha fet d’assistència doncs “perdó” i “moltes gràcies a tu  també”.
Fa dos estius vàrem participar en una cursa de BTT pèssimament organitzada però heroicament finalitzada per alguns components de l’equip de raids: el repte del Ter, 210 kms de Vallter 2000 a la platja de l’Estartit. Molt guay, Si però NO...
Al dia següent els que ja em coneixeu tenia aquella cara d’asocial radical amb la mirada perduda i el mig somriure (ja sabeu que si forço l’altre mig la caguem).
Sense voler, aquells organitzadors ineptes de la cursa m’havien inspirat una gran idea: el repte no era baixar el Ter, el veritable repte era remuntar-lo del mar fins al seu naixement a Vallter a més de 2.200 mts. Ara SI. Però TAMPOC. Faltava alguna cosa més però no sabia el que, suposo que és per aquest motiu que la idea va quedar al calaix mental fins la tardor passada.
Aprofitant l’estudi i treball de fons per la travessa dels Pirineus vaig recuperar l’antiga idea del Ter, amb els companys de l’equip, del mar a la muntanya, 210 kms non stop... però ara SI QUE JA HO TENIA DEL TOT: no sortiríem de la gola del Ter, sortiríem del riu de casa meva, del naixement del riu Muga i empalmaríem els dos rius a peu, en BTT i en caiac. Amb dos collons.
Sortiríem del naixement del Muga a 1.200 mts i el resseguirem a peu i en BTT fins a la seva gola a la badia de Roses (a Empuriabrava) 70 kms, seguirem en caiac pel mar fins a la gola del Ter (a l’Estartit) 25 kms, remuntarem el Ter en BTT i la part final a peu (Vallter 2.000) 210 kms.
De naixement a naixement 305 kms, original i simbòlic oi? Repte esportiu amb molt de nivell i un homenatge a dos rius que sempre ens han acompanyat a les nostres aventures.
Ara si que estava ben somiat, ara el repte m’inspirava amb la força suficient com per afrontar el repte físic i mental que suportarem  en un temps estimat d’entre 24 i 32 hores non stop.
Un cop somiat tan sols calia fer-lo realitat, que per això estem aquí, que són quatre dies...
Mapes, més mapes, llibres, webs, blogs, esquemes, apunts, plans A BCDEFG... (ja sabeu...) hores i hores de preparació reconeixent els diferents trams, reunions amb els sponsors, amb els raiders i l’assistència. Maldecaps , entrebancs, dubtes, por, meteo molt canviant, etc...
Però amb la motivació imparable de sempre: vaig patir molt a la cursa del Ter fa dos anys (estava amb antibiòtics), des del dia següent vaig començar a somiar la revenja, la idea s’ha estat cuinant a foc lent aquests dos anys, ara és el moment de fer-la realitat i us puc assegurar que amb la mateixa força que estic clavant la punta del boli sobre el full (ara són les tecles) mentre escric això que aquest cop el repte s’havia de realitzar si o si, ja no podia estar més temps dins del meu armari mental, està sempre ple i el necessito carregar de somnis nous ( el riu Ebre integral, la TransCantàbrica, travessa dels Alps en bicicleta, etc...)
Els dies previs a la sortida ens barallàvem amb les previsions de la meteo pel tram en caiac que ens feia patir molt. Li tenim molt de respecte al mar, i he estat tota la meva vida però a peu i en bicicleta tinc molts més recursos i experiència. Però si el mar es posa xungo i vas amb un trist caiac crec que no tenim ni pla B.
Molt a contracor finalment hem d’anular la secció de caiac degut a la meteo: vent de sud en contra, bastant d’onatge, etc... Haurem d’enllaçar el tram de les dos goles dels rius en BTT.
A les 8 del matí hem quedat al Decatlon de Figueres. A les 10 ja estem a punt de sortir a la capçalera del riu Muga. Les següents 25 hores i 50 minuts són una experiència molt intensa i complicada d’escriure i explicar (per això vam editar un vídeo recopilatori de 14 minuts).
És un repte molt intens, tot succeeix de forma exagerada en intensitat i durada, ja no penses en minuts, penses en hores, ja no esperes en arribar al final, esperes arribar al següent punt de  control amb l’assistència.
Amb tanta intensitat saps que qualsevol errada serà fatal i no arribaràs, saps que fent les coses bé també és molt possible que tampoc arribis, vas sobrevisquent.
Caldrà fer  totes les coses  molt i molt bé. Tot això provoca un lògic estrès que cal sumar al dolor de cames i que ens obliga a una concentració màxima. Aquest és el joc.
Personalment crec que aquest nivell de concentració tan sols s’aconsegueix amb una gran motivació (entre moltes altres coses). Així de dur, així de simple, així de pur. Aquesta és la grandesa dels esports d’ultaressistència.
Intentar descriure les 25 hores de quatre tios pedalant és molt avorrit fins i tot per mi, tot i que quan estàs en acció no t’avorreixes gens, tens molta feina i no et pots equivocar en res: seguir la roda dels companys i no perdre el rebufo per estalviar el màxim d’energia, mantenir el ritme adequat quan vas al davant, menjar i beure, no caure, portar una correcte cadència de pedalada, vestir-se com toca i fer els canvis de roba constantment ja que la fred ens fa perdre energia i la calor ens fa perdre líquids (apart de la comoditat), has de vigilar no perdre`t, el tema de la llum i les bateries de recanvi per la nit, no dormir-te per la nit, estar pendent constantment com van tots els companys i protegir-los ja que som un equip i arribem tots junts i sabem que el ritme d’un equip és el ritme del seu individu més dèbil per tant cal protegir sempre qualsevol indici de debilitat. D’aquesta manera sempre saps que si tu et descontroles hi hauran tres tios que t’estaran vigilant i això és molt guay ja que ens fa molt bons com a equip i ens fa molt millors com a esportistes individuals. Treball en equip 100%.
Tot i que és molt difícil de descriure aquestes 25 hores si que vull recordar algunes escenes molt especials:
.- la bellesa de la zona de terra vermella del naixement del riu Muga i com baixàvem volant/correns/surfejant per aquells tobogans de sorra fina.
.- l’increïble velocitat que vam agafar a la pista de baixada del coll de Pincaró, està clar que les 29” tenen molta inèrcia, a vegades massa quan venen les corbes encadenades.
.- les fortes rampes de pujada cimentada al voltant del pantà de Boadella, quan hi ets entens de cop per que estan cimentades.
.- el ritme de creuer d’avió passant els relleus en les pistes planeres arran de riu com si fóssim un sol ciclista que es va desmultiplicant en quatre unitats  perfectament coordinades (aquesta imatge m’ha quedat be xula eh???? un poeta.)
.- també recordaré sempre aquell camió-cuba d’aigua que ens va “regar” aprop de Verges. Ja és casualitat.
.- el sopar en silenci sepulcral a l’esplanada de gespa  a tocar el pavelló de Fontajau de Girona. Parlar cansa.
.- les 9 hores de foscor pedalant el Ter entre Girona i Ripoll passant pels pantans de Sau i Susqueda guiats pel fil de llum dels frontals.
.- mig perduts a les 3 de la matinada per les ribes del Ter sense GPS operatiu amb en Toni salvant-nos el cul com sempre amb el seu talent com a orientador superdotat.
.- en Toni i jo tallant pel recte dins el riu amb aigua als genolls i la btt a l’esquena i en Rafa i en Tito a 50 metres passant pel pont en bici.... resulta que Si que hi havia pont. Pobre Toni, per un cop que em fa cas...
.- 25 hores i 50 minuts a la memòria, finalment en Toni arribava al naixement del riu Ter per nosaltres i tancava el projecte en nom de tots sota una tempesta de neu poderosa.
M’adono que no escric res especial de la part final arribant ja a Vallter 2000. Em reafirmo en la idea que la clau no està en l’objectiu final, la felicitat sempre la trobarem al llarg del camí.

Sapere Aude






Cap comentari:

Publica un comentari