Crònica de la
Volta Non Stop a l’Empordà en BTT
Han passat uns quants dies des del darrer quilòmetre
d’aquesta gran aventura, la darrera recta d’entrada al passeig marítim de
Roses: el somiat final.
Necessitava refredar una mica les emocions per tal de poder
escriure-les amb un cert ordre i dignitat, tot i que ja estic en plena fase
creativa del nou repte pel 2015... crec que no pararé mai, està en el meu ADN.
28 hores i 40 minuts... segurament han estat les hores més
intenses de la meva vida juntament amb el naixement de la meva filla i no és
gens fàcil expresar per escrit tanta intensitat: ha
marcat el ritme de la meva vida durant els darrers 10 mesos, incloses les 8
hores que dormia, hi seguia somiant, us ho juro!!
Us podria parlar hores i hores (els que em coneixeu ja sabeu
que no és una frase feta) sobre aquests 303 kms i 6.800 metres de desnivell per
fer la volta a l’Empordà però, de fet, aquestes 28 hores tan sols han estat les
hores finals de 10 mesos de molt d’esforç i compromís per part meva i molt de
sacrifici i paciència per part de tota la gent que m’estima i , com sempre,
m’han recolzat: els meus pares, la meva xicota, la meva filla que amb tres anys
ja s’ha acostumat a la frase “el papi ha d’entrenar amb la bici...”, als
companys de l’equip de raids que he anat molestant constantment (sobretot al
David Solís, Cesc, Jaume i Salva Manera) . Tots vosaltres sou els meus àngels
de la guarda i sempre que recordo el que hem aconseguit, HEM, sortiu vosaltres:
aquell dia de pluja amb en David Solís fent-me d’assistència durant 8 hores pel
cap de Creus, les primeres 12 hores de la Volta que en Cesc ens va anar obrint
de manera exemplar sacrificant-se per nosaltres contra el vent i la foscor,
l’assistència sorpresa d’en Jaume Garcia a mitja nit a Vilamaniscle amb el seu
etern somriure fonamental per trobar el següent punt d’assistència en el
trencant dels Vilars i l’assistència paternal d’en Lolo i en Salva. Ho del Lolo
té un certa explicació ja que és el “culpable” d’haver-me engendrat però ho
d’en Salva és al·lucinant, aquest tio és un crac... quina sort tinc de tenir
tota aquesta gent al meu voltant. No ho oblideu: HEM ACONSEGUIT, jo tan sols he
pedalat els 303 quilòmetres.
Aquesta Volta va dedicada amb tota la meva força a ells,
sense tota aquesta gent jo no hagués pogut ni començar a pedalar el primer
quilòmetre.
No se ni com va sorgir la idea d’aquest repte, suposo que poc
després que recuperéssim la sensibilitat a les cames tornant de l’aventura al
Teide amb en Toni el setembre 2013 amb una birra a les mans i poca sang al
cervell...
Al mes de novembre ja teníem el projecte sobre un paper i un
pla de treball per realitzar la Volta a principis de maig 2014, calia controlar
el màxim de detalls ja que sabíem que passaríem tots els nostres límits.
Vam realitzar tots els trams dels 303 kms per separat per no
cometre cap errada d’orientació, vam haver de prendre l’arriscadíssima decisió
de traçar l’itinerari per la creta del Roc de Frausa sabent que implicaria
quasi 2 hores de porteig. Calia tenir tot el recorregut controladíssim per
poder dosificar les nostres forces en una aventura de quasi 30 hores sense
parar. Inclús vam entrenar alguns trams de nit ja que vàrem preveure la
possibilitat d’haver de passar una segona nit en ruta i la volíem visualitzar
de nit i afinar el tema de la il·luminació...
Us podria marejar explicant-vos el nivell de detall obsessiu
al que hem arribat en la preparació, un darrer exemple: pel que fa referència a
la son, vam determinar on i quan podríem dormir una miqueta per treure’ns la
sensació de son però que no ens baixessin els biorritmes i el to muscular, com
s’entrena això? Al·lucinaríeu, al final vam decidir que seria 1 hora justa de
cronòmetre, cal culant que sortís el sol al cim del roc de Frausa a les 7:23 de
la matinada. Vam arribar a les 7:22. Per mi és la definició més clara del
nivell d’autocontrol al llarg d’un repte esportiu de tal magnitud: en 28h i 40
minuts vam clavar el lloc i l’hora de la sortida del sol per un minut... Sembla
una simple anècdota però us puc assegurar que és una de les claus de l’èxit, i
així podríem continuar amb l’alimentació, la roba, la mecànica, etc... 10
mesos, cada dia.
Us imagineu una nit del mes de gener pels turons entre Lladó
i Sant Pere Pescador, pedalant amb els frontals, amb una fred terrible i el
vostre pare fent d’assistència amb el cotxe al mig del “no res” durant 7 hores
fins les dues de la matinada? Això ha passat i no és gens fàcil.
Aquest és un dels exemples dels 10 mesos que han precedit les
28 hores i 40 minuts, exemples d’aquests herois anònims que han fet possible
que en Toni i en Ruben aconseguissin estar a la sortida que per nosaltres era
el més important.
La gent no valora prou el fet d’aconseguir estar a la sortida
d’una aventura com aquesta, és el més difícil, molt més del que sembla i per
això estàvem molt contents aquella tarda del 12 de setembre envoltats de gent
que ens ha donat suport: en Sergi, el Yassin, en Cesc, en Max d’Sportful,
l’Alfredo, la Marta, en Mike de Bicis a Punt i els missatges d’ànim de molta
gent que no va poder venir però que sabíem que estaven amb nosaltres.
Moltíssimes gràcies: no us imaginaríeu mai la força que em dóna saber que heu
gastat uns segons de la vostra vida en escriure una frase d’ànims, per mi és
fonamental saber que no estic sol, que la nostra aventura transcendeix una mica
d’en Toni i Ruben i pot motivar i fer somiar a la gent del seu entorn per
emprendre les seves aventures. Tenir el privilegi d’aquesta influència positiva
és una de les bases de la meva motivació, sobretot, des del moment que em vaig
de deixar de mirar el mèlic i em vaig donar compte que NOSALTRES m’enriquia més
que JO. Us ho recomano.
Finals d’abril, raid intercicles de Bagà, una setmana abans
de la Volta a l’Empordà. En Toni i jo competim per parelles en aquest raid,
segon sector i anem al capdavant de la cursa, amb un dorsal posat no hi ha
terme mig, full-gas volem en BTT per una via verda cimentada. El darrer cop que
miro el rellotge anem a més de 40 km/h, sortim de l’asfalt, corriol fàcil amb
pont de fusta que acaba en corba. Resulta que estava moll i hem entrat molt
passats de velocitat...caiem els dos a la vegada.
L’impacte és molt fort ja que ens rellisca la roda del davant
i amb tota la inèrcia en Toni s’encasta contra les baranes del pont i jo (que
ja estava sortint) impacto contra el mur de terra i m’acabo clavant el manillar
a l’abductor: caiguda molt lletja i dolorosa. M’acaba sortint com un tercer ou
a l’abductor, en Toni i jo ens mirem i sabem que s’ha acabat, ens temem el pitjor
i el pitjor passa: a l’hospital de Berga em confirmen un trencament fibril·lar
de 6 mil·límetres... Comença un descens vertiginós de 3 dies cap a l’infern. El
meu pensament va canviant entre la ràbia, la frustració i la incredulitat.
Estic tant cabrejat que no puc ni plorar, al cap d’unes hores quan finalment
puc plorar us puc assegurar que ploro i molt.
En tinc com a mínim per un mes.
Com us podeu imaginar després de tres dies baixant a l’infern
(pobre Marta quina paciència conviure amb una persona en aquest estat, ella SI
que té mèrit...) tota la meva energia està centra en recuperar-me el més ràpid
possible. Dies i dies caminant per la platja de l’Almadrava de Roses amb aigua
la cintura congelant-me les pilotes a principis de maig i sessions de fisio amb
ultrasons i estiraments a Figueres. Rebo
moltíssims missatges d’anims, moltes gràcies, m’heu ajudat moltíssim i m’heu
fet sentir molt estimat.
2 o 3 visualitzacions diàries d’un vídeo molt motivador amb
el que m’hi sento molt identificat i em fa emocionar cada cop i recuperar
energia mental. Tota la meva vida tindré present aquest vídeo, és sorprenent el
que un muntatge de vídeo pot arribar a influir en el nostre estat d’ànim.
Recalculem la data de la Volta per primers de setembre.
Sembla un plaç raonable per que cicatritzin les fibres i recuperi el to físic
que necessito.
Tal i com diu la frase: “ el que no et mata et farà més
fort”. Així ha estat en aquest cas, cap al dia 20 després de l’accident ja em
tornava a pujar a la bici i a mitjans de juny ja em tornava a posar a prova a
la ja tradicional volta en btt pels pirineus que realitzem cada juny: la cosa
anava bé però ara calia passar-se tot l’estiu treballant per arribar pletòric a
la nova data proposada (jo que m’esperava un estiu de relax...)
El juliol i l’agost l’he passat una setmaneta per la serra de
Madrid amb la bici de carretera, 10 dies fent el Camino de Santiago del Norte
amb btt amb el meu pare i la Marta , uns quants dies de bici de carretera per
Múrcia i Almeria amb molta qualitat i el test definitiu del tradicional viatge
als Alps de final d’agost amb en Toni.
Arribem a principis de setembre i tot sembla estar finalment
encarrilat, uns darrers dies rodant x casa per fer la posta apunt final i 5 o 6
dies abans paro per que el cos recuperi i aprofiti tot l’entrenament pel gran
repte. Són uns darrers dies molt complicats ja que et vas posant nerviós i tens
la sensació que en comptes de descansar hauries de realitzar algun entrenament
més de qualitat , cal tenir molta sang freda i un bon coneixement del teu cos i
les seves reaccions. Conec molta gent que fa grans períodes de preparació i
entrenament i falla en la posta apunt final i , quasi sempre, arriben fatigats
i/o sobreentrenats al dia de la prova.
Aquest és un esport molt dur i cal fer les coses molt ben
fetes fins al final ja que si no pots tirar per la borda la feina de moltes
hores damunt la bicicleta.
La nit abans és terrible, jo estava al llit comentant-li a la
Marta que estava cagadíssim de por, en quin merder m´he fotut, quanta gent he
mobilitzat, estaré a l’alçada?... un altre fracàs seria l’enterrament definitiu
del projecte. És el repte esportiu de la meva vida, amb el que més m’hi he
implicat, el que més preparació he fet i l’he hagut d’inventar jo: no hi haurà
cap pancarta d’arribada ni sortida, no hi haurà públic ni crono ni resultats
oficials, no estarà en cap llista, en cap rànking, quasi despercebut per
tothom, una cursa efímera i puntual que no es tornarà a repetir i tan sols a
l’abast d’uns privilegiats que ens atrevit a somiar-la i ho hem donat tot per
convertir-la en realitat... tot això fa d’aquest repte un esdeveniment molt
especial per mi i això em genera, lògicament, una pressió afegida molt alta que
intento portar de la millor manera possible. Però també em dóna un extra de
motivació en el que confio quan arribi als meus límits.
“He fet tot el NECESSARI, continuo fent que sigui POSSIBLE,
per acabar aconseguint, potser, el que semblava IMPOSSIBLE”. Aquesta és la
frase de Francisco de Assís que he enganxat en el quadre de la meva btt per tal
que em doni forces quan el cansanci m’obligui a ajupir el cap. Tota una
inspiració.
El matí del dia 12 el passo ultimant els preparatius,
qualsevol detall ha d’estar controlat : btt de recanvi, el menjar, la roba i un
llarguíssim etc...
A mig matí tinc un breu atac d’angoixa que em fa plorar una
estona en soledat, és natural que la pressió es vagi manifestant. Millor ara
que no a mitja volta quan necessitaré tota la meva concentració. No dic res del
que m’ha passat al meus, això encara els faria preocupar més, jo no dic res,
ells tampoc, però tots intentem dissimular una barreja de por i emoció ja que
sabem que en poques hores comencem una aventura de les grans, amb moltes
incògnites i que suposarà un desgast físic i mental molt alt per part meva i
això el fa patir, és normal. Jo també patiria.
Dinem tots junts: la meva xicota i la meva filla, en Toni, en
Salva i en Lolo. Em recorda a la Ultima Cena, és molt maco. És la gent amb la
que vull estar, la que sempre tinc al meu costat i que em donen molta més força
de la que s’imaginen.
Acaba e dinar, darrers preparatius, en Toni una mini migdiada
de les seves, en Salva i jo ens barallem per crear un grup en el watzap per
tenir informada a la parroquia en
directe.
És el moment litúrgic de vestir-se, és un ritual molt seriós
i molt metòdic. Sortirem amb un culotte nou de Hoko que ens ha regalat
especialment perquè el testem al llarg d’aquesta volta, em fa molta il·lusió.
La resta de l’equipació serà del Illa de Rodes Raid Team, així no estarem sols,
tots els companys de l’equip formen part de l’energia que desprèn aquest
uniforme. Com veieu, per mi és un tema fonamental al que donc un simbolisme
màxim i que m’ajuda a concentrar-me. Pujo la cremallera del Maillot, tanco el
clip del casc, el velcro dels guants i la carraca de les sabatilles, respiro
fons...
A les 15:30 els dos cotxes d’assistència (Lolo i Salva) ja
marxen cap al punt de sortida amb tot el material preparat, en Toni i jo baixem
en bicicleta en silenci cap al punt de sortida.
Falten 15 minuts per les 4 de la tarda, al mig del passeig de
Roses ens venen a despedir uns quants amics, és molt d’agraïr a l’hora de la
migdiada. Deixem les bicis recolzades en el monument que té forma de pirulo,
aquest serà el punt on haurem de tornar després de 303 kms.
En Toni sempre ha estat més sociable que jo, va xerrant amb
uns i altres, jo em quedo sentat intentant controlar totes les emocions per
haver aconseguit estar a la sortida. Estic contentíssim per haver-ho aconseguit
però molt nerviós pel que tenim per endavant.
He aconseguit el més difícil, han estat 10 mesos per estar a
la sortida, per poder fer realitat una idea boja que vàrem tenir fa 10 mesos,
ara hi som tant aprop que no podem desaprofitar l’oportunitat que ens hem
guanyat dia a dia.
Fotos de família, darreres abraçades, agafo la meva estimada
bici, noto el tacte semi rígid de l’empunyadura, giro les bieles amb el peu i
sento el soroll característic dels pinyons perfectament lubricats, enganxo la
cala del peu dret, és un “clek” que sempre m’activa a pedalar, aixeco la vista,
els companys ens rodegen ,ens
aplaudeixen i animen però ja quasi no els sento, quasi no els veig, estic
concentrat molt lluny de tot, tota l’energia flueix pel meu cos, tota la meva
vida està en aquest moment... silenci, equilibri, control, ja estic en el meu
món: la bici, la muntanya i jo (i en Toni), així de simple, ni cursa, ni
mechandaissing, ni samarreta final de finisher, ni publicitat.
L’essència,així ha de ser, sense res més: FELICITAT MÀXIMA.
Són les 4 de la tarda del 12 de setembre de 2014, toquem amb
la ma el pirulo, empenyem la bici i comencem a pedalar per intentar realitzar
la volta a l’Emporda en btt non stop.
Després de 10 mesos molt intensos tan sols ens quedaran 28
hores i 40 minuts.
He intentat explicar aquests 10 increïbles mesos amb totes
les emocions i els alt i baixos que he viscut, les darreres 28 hores i 40
minuts les deixo a la vostra imaginació, en el fons no són el més important i
segur que ja us ho podeu imaginar.
Com deia el gran Iñaki Ochoa de Olza :” Tener el privilegio
de poder subir la montaña ya és un gran premio, la cima siempre serà
secundaria. Es como estar comiendose el major pastel del mundo y cabrearse por
no poder comerse tambien la cerecita de arriba, el pastel ya te lo has comido y
debes disfrutarlo como se merece.”
Jo he disfrutat al màxim aquests 10 mesos i, a més a més, he
tingut la sort afegida de poder menjar també la cirereta.
I vosaltres que us menjaríeu?
Ens veiem en el camí...
Text: Sapere Aude.
.JPG)
.JPG)
